Més que un espai, una escola de lluita

CSA Can Vies

Unes hores després de les eleccions europees, encara amb la ressaca electoral, va començar el desallotjament de Can Vies. La dita ressaca deuria ser d’un alcohol molt dolent per què els mitjans van silenciar el fet durant hores. De fet al Periódico de l’endemà, tot i l’estat de setge policial que encara vivia Sants, no es feia referència fins a la pàgina 39 i només parlant dels disturbis.

El primer i pitjor efecte de tot plegat? Doncs que només va caldre un dia de violència per tapar l’activitat que un centre social del barri ha tingut durant 17 anys. Fins uns dies més tard la premsa no es va començar a plantejar que era Can Vies i que feia que la resposta veïnal fos tant gran. Llavors es va parlar de la cultura associativa de Sants, dels orígens obrers, de la tradició de lluita, dels moviments socials… Però crec que hi ha algunes qüestions que no s’han esmentat prou sense les quals no es pot entendre l’origen del conflicte.
A Barcelona un dels temes que històricament l’administració no han sabut solucionar és el dels joves. Els gestors de la vida pública, tant els actuals com els anteriors, només han entès la joventut com una etapa de formació tècnica que hauria de permetre al jove, en un futur, ser útil a la societat, o el que ells entenen per societat: el capital.
Però segurament aquest model que els ha servit durant tants anys, amb l’actual situació de crisi, no serveix. El 50’7% de la població entre 16 i 24 anys es troba a l’atur, sense gaires més esperances que les de marxar a l’estranger a malvendre els seus coneixements i la seva mà d’obra. Joves i no tant joves amb molta formació i socialment conscients es troben resignats a oficis temporal i precaris. Encara que sigui per una excusa, no és aquest un motiu suficient per a un esclat social?
Per a molts la joventut no és més que una malaltia que dura fins que els individus es converteixen en pagadors d’impostos i consumidors de bens. Però només cal revisar la història més recent de Sants, Hostafrancs i La Bordeta per descobrir com els joves són més que tot això, i com de generació en generació hi ha hagut gent que s’ha mogut per ser escoltats i participar en la creació d’un barri més just.
Segons les estadístiques de l’Ajuntament a Sants hi viuen 41.057 persones, a Sants-Badal 24.351, a La Bordeta 18.577 i a Hostafrancs 10.313. És a dir que a un territori on hi viuen 94.298 persones no hi ha cap espai municipal pensat pels joves o on els joves puguin participar. Això contrasta si comparem amb barris veïns com per exemple Les Corts, que té 46.183 habitants i si disposa d’un Casal de Joves.
Quina és la raó d’aquest greuge? Potser és que els joves de Sants no tenen la necessitat de participar en la vida social del barri? Al contrari, a tall d’exemple només cal estudiar un sector com és el de l’educació en el lleure, per veure com als nostres barris hi ha un ampli teixit associatiu infantil i juvenil que inclou: l’Agrupament Escolta i Guia Montserrat Xavier, l’Agrupament Escolta i Guia Puig i Moliner, l’Agrupament Escolta Joan Maragall, l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Espurna, l’Esplai La Lluna, l’Esplai Sant Medir, l’Esplai Turons, l’Esplai Xiroia i el Mijac Sant Medir. Esplais i caus que porten anys treballant en xarxa i organitzant activitats importants per al barri com ara l’AcampaSants.
AcampaSants al Parc de l’Espanya Industrial, fotografia de El3.cat
Deu entitats, que en total mouen més de 600 infants i joves, fent una tasca fonamental que està alliberant a l’ajuntament d’una de les seves obligacions de servei. I que tanmateix en alguns dels casos, tot i l’evident utilitat pública de la seva funció, no tenen assegurat ni tan sols un sostre. Com exemple l’esplai Turons que porta quasi deu anys canviant de seu com a conseqüència dels projectes especulatius de Caixa de Catalunya i de la manca de solucions definitives del Districte.
Potser és justament el fet que els joves de Sants han sigut sempre actius i han buscat alternatives l’excusa perfecta per la deixadesa municipal sobre aquest tema. Un altre episodi històric és l’engany que el districte, dirigit per Pere Alcober, va fer l’any 1999 a 20 entitats juvenils de Sants que fins llavors tenien el seu espai a la Casa del Mig. Amb l’excusa de fer obres de manteniment i amb la promesa que les entitats recuperarien l’espai original aquestes van abandonar un equipament que, reconvertit en despatxos municipals en la seva major part, ja no se’ls va retornar.
De poc va servir la mobilització de les entitats que es van organitzar en la plataforma La Nostra Casa del Mig, com de poc van servir les mobilitzacions que la Taula de Joves de Sants va organitzar els anys 2005 i 2006 reclamant espais pels joves del barri. I mentre ha durat aquest temps d’assemblees, de reunions amb districte, de manifestos, de jornades de debat i reflexió… dues generacions de joves s’han fet adults, sense que hagin pogut gaudir d’un local.

Acció de la Taula de Joves de Sants a la Casa del Mig l’any 2005
Però mentre el manà de l’Ajuntament no arribava molts joves del barri, moguts per la seva necessitat de canviar la realitat, van tirar pel dret, omplint de vida un espai que feia anys que era abandonat. El 10 de maig de 1997 naixia el Centre Social Autogestionat Can Vies. Un espai que ha acollit multitud de col·lectius i projectes al barri: grups de teatre que no trobaven lloc als centres cívics; grups de música que no es podien permetre llogar un local d’assaig; espais de debat i reflexió; espai per activitats culturals i pel lleure, que no tenien cabuda enlloc més del barri i fins i tot per un mitjà de comunicació com és La Burxa, un altaveu pel veïnat de Sants i per les seves lluites.
Però el que no han entès els polítics, o potser el que sí que han entès i molt bé, és que Can Vies en 17 anys de vida s’ha convertit en molt més que en un espai on van els joves a fer activitats, Can Vies ha esdevingut una escola de lluita on molts han descobert que només necessiten l’empatia i la solidaritat dels seus veïns per iniciar projectes, per canviar les coses. Personalment a Can Vies és on vaig sentir a parlar per primera vegada de la bombolla immobiliària, de l’especulació urbanística, del decreixement, del model cooperatiu o de la lluita dels immigrants per ser reconeguts com a ciutadans.

Vaga de Fam d’Immigrants per aconseguir papers a Can Vies
Potser el funcionament de Can Vies podria millorar, i segur que hauria d’aconseguir obrir-se més encara a tots aquells veïns i veïnes que aquests dies opinen sense ni tan sols haver-hi entrat mai. Però haver viscut 17 anys sota l’amenaça d’un desallotjament segur que no ha ajudat.
La llei no pot anar mai per davant de la justícia, i això és una cosa que saben molt bé tots els veïns de la ciutat que als anys setanta es van mobilitzar pels seus drets i per defensar els barris. Ho sabem a Sants on la lluita, per exemple, va aconseguir que tinguem un parc com el de L’Espanya Industrial on hi hauria hagut pisos; ho saben a l’Eixample on els veïns van salvar la Casa Golferichs de l’especulació de Núñez; ho saben a Nou Barris, on el veïnat va ocupar i enderrocar una planta asfàltica per convertir-la en un Ateneu que avui en dia és exemplar a la ciutat, i ho saben a la majoria dels barris de la ciutat.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: