Barcelona ha mort, visca els barris!

L’any 1897 Barcelona annexionava els pobles del pla: Sants, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals. Sí, oficialment tot era Barcelona, però per als successius ajuntaments aquests antics municipis es van veure relegats a una categoria diferent, la de “barriades”. De fet els habitants dels antics municipis van conservar la consciència de formar part d’una cosa diferent en una frase comuna: “Baixo a Barcelona”.

La capital sense estat més gran d’Europa, porta des de la segona meitat del segle XIX promocionant-se a escala mundial, donant a conèixer la ciutat per atreure turistes o inversors. Les Exposicions de 1888 i de 1929, el Congrés Eucarístic Internacional de 1952, els Jocs del Mediterrani de 1955, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l’any 2004, són segurament els esdeveniments més importants.

Quin ha sigut el paper dels barris en aquests fets? En general un paper secundari marcat per la necessitat megalòmana de fer grans construccions, els barris van ser vistos com espais buits on poder encabir equipaments de ciutat o infraestructures. És cert que molts barris de Barcelona es van transformar amb l’excusa d’aquests grans esdeveniments, però també és cert que moltes obres es van fer sense tenir en compte les realitats preexistents. Així doncs es van crear barris nous com la Vila Olímpica o com el 22@ que encara avui no funcionen com a barris, si entenem un barri com un espai de socialització.

Amb la creació de la Marca Barcelona i el monocultiu del turisme els elements que distingien el centre de la ciutat o bé estan desapareixen o bé es van transformen en objectes de consum. I per acabar-ho d’adobar, enmig de la transformació de Ciutat Vella en un decorat de cartró-pedra, la fi de la prorroga als arrendaments urbans, està fent l’estocada definitiva als comerços històrics de la nostra ciutat. Un fruit del Decret Boyer de 1985.
L’únic dubte que em queda és si el ministre socialista va actuar amb mala fe o simplement va ser un inepte, i sospito que hi ha una mica de cada. En poc temps comerços emblemàtics de la ciutat han baixat o baixaran la persiana, en alguns casos per tancar i en d’altres per traslladar-se. La llibreria Catalonia, Joguines Monforte, la Llibreria Canuda, el Palacio del Juguete, la Llibreria Documenta, el Indio, la Casa Piera, Musical Emporium, la Camiseria Deulofeu o la Llibreria Documenta en són només alguns exemples. Menys botigues familiars i més Mango o Zara, els comerços tradicionals estan sent substituïts per grans franquícies. 
En el futur segur que sorgiran plans de l’Ajuntament per ressucitar el teixit comercial de proximitat al centre de la ciutat, ja serà tard, com els pla per ressucitar els teatres al Paral·lel, que arriba 30 anys tard. Van deixar morir els teatres i en van permetre el seu espoli.

Creieu que a Donosti han canviat els bars de pintxos per Starbucks? Evidentment no, però si fa temps que no sortiu una nit pel centre de Barcelona us convido que ho feu i comprovareu que tampoc ha quedat cap rastre de les bodegues i tasques que van caracteritzar aquests barris. I el que més em sorprèn són els milers de turistes que venen a Barcelona a trobar exactament els mateixos negocis que podrien trobar a casa seva. Quin sentit té això?

I mentre Barcelona s’està convertint en un No-Lloc l’ajuntament privatitza l’ús de l’espai públic a centenars d’indrets de la ciutat: el Parc del Laberint, el Park Güell, la Plaça Botticelli, les Bateries Antiaèries del Carmel, el Castell de Montjuïc… Quants metres quadrats hem perdut els ciutadans de la nostra ciutat? Algun dia em dedicaré a fer el recompte.

En paral·lel a la creació d’aquesta marca, pensada exclusivament en els rèdits econòmics d’uns quants, el sentiment de pertinença als barris ha crescut de forma exponencial. Molts barcelonins ja no ens trobem reflectits per una ciutat que no conserva ni tan sols els records de la nostra infància, que privatitza els espais públics i on s’utilitza la paraula civisme per amagar la paraula negoci. Davant una ciutat que ha menyspreat els barris, com a mínim des del 1897, ha nascut un sentiment “barriota” que molts dels que ens governen i viuen a Sant Cugat no poden entendre. 
Voleu exemples? Potser el més clar les revoltes que, per motius diversos, han anat esclatant als barris de la ciutat. Però afortunadament també hi ha símptomes més pacífics, fixeu-vos en el creixement de les Festes Majors a barris on fins fa uns anys no eren tan importants. Un altre, el creixement sense aturador de colles de cultura popular identificades plenament amb el barri que les acull, i un dels exemples més espectaculars els Castellers de Sants; o també l’aparició de projectes de gestió veïnal que aporten la rauxa i la imaginació que semblava perduda des dels anys 70, als nostres barris Can Batlló és l’emblema.

Hem de renunciar a la ciutat? Jo crec que no, al contrari, tot el que fa anys que està naixent als barris ens hauria de servir com a models alternatius per recuperar la ciutat per als ciutadans.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: