El Casinet d’Hostafrancs

De la mateixa manera que es diu allò del Barça és més que un club, segur que en el seu moment també es podria haver dit que l’Espanya Industrial era més que una fàbrica. Més enllà de ser puntera a l’estat en la producció de teixits aquesta fàbrica, que es va instal·lar a Sants el 1847, va arribar a funcionar gairebé com una colònia industrial i al seu interior, amb els anys es va anar teixint una intensa xarxa social. El Casinet d’Hostafrancs, un edifici que avui en dia ha estat reconvertit en Centre Cívic, n’és un bon exemple.
Fent un repàs a la història de la fàbrica trobem diversos episodis en què els propietaris de la fàbrica van demostrar la seva política paternalista, que permetia que les condicions de vida fossin millors a l’Espanya Industrial que a les altres fàbriques. Un no gaire conegut el fet que l’any 1854 la direcció de la fàbrica fes un préstec de 4.000 rals a l’Ajuntament de Sants per lliurar els mossos de la lleva d’aquell any. Un préstec que no va ser retornat fins al 1866.Però potser el fet sobre el que més s’ha parlat és de la instal·lació de dos hospitals, un per a homes i un per a dones, dins l’empresa l’any 1865 quan a Barcelona es va declarar una terrible epidèmia de còlera. Quan el 12 d’agost van començar les morts i la gent va començar a fugir de la ciutat les autoritats barcelonines intentarem dissimular el fet inscrivint als difunts com morts per enfermedad estacional.

El còlera es va emportar per davant la vida de 3.765 persones, entre ells 268 veïns d’Hostafrancs un 7’05% dels habitants del barri, sense que l’Ajuntament de Barcelona reconegués l’epidèmia. De fet l’únic reconeixement per part de l’ajuntament va ser a posteriori, quan es van fer medalles amb la inscripció Cólera mórbo asiático 1865. Això resumeix el tan emprat mot paternalisme. Que podien pensar els treballadors de la fàbrica si comparaven l’acció del Muntadas i de l’Ajuntament de Barcelona?

Seguint aquesta mateixa política el 1929 es va inaugurar l’Obra Social de l’Espanya Industrial. S’intentava d’aquesta manera rebaixar les fortes tensions que la fàbrica havia viscut durant els anys del pistolerisme quan els sindicats lliures, finançats per la patronal havien propiciar una onada d’atemptats que van tenir la seva resposta també armada per part dels grups anarquistes. Per fer-nos una idea del que allò va significar només cal veure les xifres. L’any 1919 es van produir 109 atemptats i una xifra que el 1920 va arribar als 304. A l’Espanya Industrial la violència també hi va ser present. L’any 1918 hi va haver un intent de crema de la fàbrica i el 1921 van morir assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l’escrivent Salvador Miralles.
Entre els beneficis que v
a significar l’Obra Social de l’Espanya calia incloure diversos equipaments com una casa-bressol, un menjador, un economat, un dispensari i el servei mèdic i quirúrgic per a obrers. Un dels elements destacats d’aquesta Obra Social va ser la casa-bressol, una institució que va ser dirigida per mossèn Joan Miralles, qui era fill de l’escrivent mort l’any 1921. Aquesta casa-bressol, que era capacitada per 150 nens, inicialment només s’admetia lactants però més endavant es van admetre nens fins als sis anys. Després dels sis anys els nens podien passar a una escola religiosa del barri pagada per l’empresa. De fet l’edifici on hi havia aquesta llar d’infants és dels pocs edificis que s’ha conservat de l’antiga Espanya Industrial i ho ha fet mantenint la funció, ja que actualment és l’Escola Bressol Municipal Pau.
Entre d’altres equipaments la fàbrica també comptava amb camps d’esports amb camp de futbol, pistes de bàsquet i de tennis i un piscina que obria els diumenges a tots els obrers. L’agost de 1934 fins i tot es crearà un equip anomenat Secció Esportiva l’Espanya Industrial, un equip que vestia de blau i blanc a franges verticals, que el 1945 es va convertir en filial del Barça. L’equip va anar ascendint de categoria i va aconseguir fins i tot l’ascens a primera diverses vegades, tot i que no va poder ascendir per ser filial del Barça, fins que la temporada 1956-57 es va desvincular del Barça i va canviar el seu nom pel de Club Deportiu Comtal. Un club que amb el temps tornarà a ser filial del Barça.
El Casinet va ser l’espai on es va muntar el servei de menjador i restaurant per als treballadors amb jornada partida, per als administratius. Els obrers disposaven d’una nau amb taules de marbre, piques i fogons on es podien escalfar el menjar que portaven de casa. De fet la funció social del Casinet al barri ja la podem trobar quan la fàbrica encara funcionava, ja que en ell es van celebrar festivitats i es van organitzar balls i dinars. Avui en dia el Casinet acull actuacions de teatre i musica, així com gran quantitat de tallers per al veïnat del barri.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: