Un misteri rere la paret

Situeu-vos a la plaça Bonet i Muixí i mireu cap a l’esglèsia de Santa Maria de Sants. A l’esquerra veureu cotxeres, al mig la llarga escala que porta fins la parròquia i a la dreta un simple mur sota la rectoria i el pas que porta a la plaça contigua, la plaça Iberia. Doncs aquest simple pas ens amaga un secret que pocs coneixen. Apropeu-vos fins a la paret, just a la dreta de les escales. Segurament us cridarà l’atenció una placa que està dedicada al Xavi Alcaraz, un jove membre dels Castellers de Sants que va morir en un tràgic accident el juliol de 1996 a la Pica d’Estats, quan obrint camí a tres companys dins una espessa boira es va precipitar per les arestes de Sotllo. Però no és aquesta la història de la que us vull parlar avui.

La nostra història passa molt subtil. Si mireu sota la placa veureu que entre les clapes on l’arrebossat de la paret ha anat saltant pel pas del temps es pot veure un mur de pedra. Però si us fixeu bé us adonareu que no tot son pedres, algun dels espais està cobert per maons, com si algú ens hagués tapat una porta. Quin misteri estan amagant aquests simples maons? Doncs l’accés a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, el refugi 819.

Antiga entrada al refugi antiaeri, fotografia de Carme Illa

El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura, davant d’ella hi havia Mallorca, una illa que controlaven els feixistes italians i que farien servir com a base per atacar Barcelona. La Defensa Especial Contra Aeronaus va organitzar la defensa activa de la ciutat, situant antiaeris, metralladores i reflectors. Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar als avions feixistes. Per protegir la població calia també la defensa passiva, els refugis antiaeris. Però es partia d’un desconeixement absolut i amb evidents mancances a les arques municipals. L’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos publicant opuscles i fent conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.
Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va autoorganitzar per construir més de 1.500 refugis. Sants, no va ser dels barris que va patir més els bombardejos, però en tractar-se d’un barri amb una forta xarxa social si que va ser dels espais on més refugis es van construir. Els veïns de Sants, Hostafrancs i la Bordeta va edificar més de 120 refugis gràcies al treball d’homes, dones i nens.
A la plaça Bonet i Muixí, que llavors es deia plaça Màlaga, els fets que van prosseguir l’alçament feixista van deixar un panorama desolador i a l’espai on hi havia hagut l’església no va quedar més que un descampat ple de runa. Quan els bombardejos es van convertir en un perill les pedres de l’antic de l’edifici van ser aprofitades pels veïns en la construcció de refugis. El veïnat de l’entorn de la plaça va decidir aprofitar l’elevació del terreny sobre la que s’havia construït la parròquia per començar a fer un refugi que els protegís.
Com marcaven les recomanacions de la Junta de Defensa Passiva els refugis havien de tenir com a mínim dues entrades per evitar el perill que amb les bombes una de les portes quedes saturada i la gent no pogués escapar. A la plaça Màlaga la solució semblava molt fàcil, una sortida seria per la plaça i l’altra per la plaça contigua, la plaça Iberia. Així uns veïns començaren a picar per una banda i els altres per l’altra esperant trobar-se. Però el que semblava molt fàcil no succeïa i els veïns no es trobaven. Així doncs decidiren cridar al senyor Fabregues, a qui tota la barriada coneixia com l’enginyer. De fet el senyor Fabregues no era enginyer, però tenia alguns coneixements per haver fet el Servei Militar al cos d’enginyers. Amb els seus coneixements l’enginyer es va construir un teodolit casolà, la màquina que fan servir els topògrafs, que va servir per enllestir el refugi.
I de fet aquell refugi quasi segur que va fer el seu servei per què el 25 de juliol de 1937 una bomba va caure a la plaça Màlaga. Amb l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona la història dels bombardejos dels feixistes sobre la ciutat es va amagar i els refugis van ser tapats, quedant amagats en un oblit de quaranta anys.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: