Una història lligada a les vies

A mitjans del segle XIX, després de poblar-se d’enormes xemeneies, la fins llavors tranquil·la vida a Sants es va veure alterada amb l’arribada del tren. Un cop Barcelona va comunicar-se amb Mataró l’any 1848, esdevenint la primera línia de la península, les vies van seguir creixent cap al sud seguint el traçat del camí ral. El traçat però no era casual. A Sants ja funcionava el Vapor Vell i l’Espanya Industrial i d’aquesta manera els grans industrials com els Güell o els Muntadas es garantien una comunicació idònia per a les seves fàbriques.
La creació de la nova línia, que seguiria cap a Molins i Martorell, va començar a fer camí l’any 1851, quan Michael de Bergue un enginyer anglès que vivia a Barcelona va aconseguir-ne la concessió. L’any 1854 van començar les obres i un any més tard ja va ser edificada la primera estació de Sants, al final del carrer Riego, molt aprop de l’Espanya Industrial.
Però el que per uns era un benefici per a d’altres resultava un maldecap. Passar a tocar de les fàbriques implicava que les vies creuessin Sants per la meitat, tallant els camins que comunicaven amb les Corts i deixant pràcticament incomunicats Sants i La Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l’Ajuntament de Sants i la companyia ferroviària esdevingueren cada cop més cruents. Els veïns veien amb por les obres del tren i s’organitzaren en diverses ocasions per protestar, però fins i tot l’Ajuntament santsenc es veia lligat de mans i peus. Fins i tot la Capitania General va arribar a amenaçar a l’Ajuntament de Sants amb enviar-los al vaixell-presó Europa en cas de permetre la destrucció de vies fèrries o telegràfiques.
Els darrers anys de la seva independència les inversions de l’Ajuntament de Sants per minimitzar els talls que havien produït les vies van ser molt grans. Es van fer ponts al carrer del Nord, l’actual Galileu, al carrer Alcolea i per comunicar Can Catà, una obra per donar servei a una finca privada que va generar una gran polèmica. Així doncs quan Sants va converitr-se en un barri més de Barcelona la principal reivindicació del veïnat va ser la cobertura de les vies. Una petició que va ser acceptada en part el 1905, però el projecte es va eternitzar. El contracte d’execució d’obres no es va signar fins al 1923 i les andanes no van estar a punt fins al 1936, però l’edifici no fou plenament acabat fins al 1944. La tan esperada nova estació era a tocar de la plaça de Sants al carrer de Sant Antoni. 

Estació de Sants, 1948.

Durant tot aquell temps Sants, que originalment havia sigut poc més que un baixador s’havia anat convertint en un dels principals centres de la xarxa viària catalana i les vies que a l’estació de Sants arribaven s’havien anat multiplicant. Així doncs a començaments dels 70 es va projectar la nova estació que havia de portar per nom Barcelona-Central, però el veïnat de Sants es va oposar a què el nom del barri desapareixes de l’estació. Així doncs aquesta va passar a dir-se Barcelona-Sants. Amb la nova estació l’edifici antic va desaparèixer, i les andanes es van desplaçar al començament de l’avinguda de Roma entre els carrers Numància i Tarragona. L’espai que havia quedat lliure a l’antic carrer de Sant Antoni va ser cobert, donant origen a un passeig.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: