Fugir de l’horror

Imagineu-vos un tren circulant cap al nord, cap a França. Un tren atrotinat que es troba ple de gent, ple de nens i nenes que viatgen sols. Un tren que després de passar de Portbou a Cervera de la Marenda segueix cap al nord creuant França en direcció a Suïssa on a cada parada van baixant nens per ser recollits per famílies. Dins del tren viatja una nena amb les seves dues germanes, ella és diu Joaquima Reverter Schweitzer i és una veïna de la Bordeta. Ens trobem a la Guerra Civil i la Joaquima és una refugiada. Un viatge que la memòria de la nostra protagonista esborrarà del tot, conservant tan sols el record dels nens sols i dels petons i les abraçades dels familiars a cada estació. 
La Joaquima en realitat va tenir una oportunitat que molts d’altres nens i nenes no van tenir. La seva mare conservava la nacionalitat suïssa i això li va permetre enviar a les seves filles en un tren de la Creu Roja cap al país dels alps, lluny dels bombardejos. Centenars d’altres veïns dels nostres barris no van tenir aquesta opció i quan el feixisme va trucar a la seva porta van haver de fugir dels horrors de la guerra o de les persecucions cap a la frontera.
La Pura Puchal, també santsenca, va creuar la frontera amb la seva mare dins d’un camió, sense ser conscient que ho havien fet, ja que anava seguint al seu pare que era a l’exercit republicà. Els soldats marxaven cap a França cercant una terra que, per als que havien lluitat armats d’ideals, seguia sent la terra de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. Però França va rebre als homes, a les dones i als nens com si fossin ordes de salvatges, arribant a qualificar-los, fins i tot en decrets oficials, com a estrangers indesitjables.
Els refugiats van ser confinats en camps de concentració tant precaris que en molts casos va haver de passar temps a la intempèrie fins que van disposar de barracons miserables. Camps on es van separar les dones i els nens dels homes i on tots plegats patiren tant la misèria com els càstigs i les tortures de les temudes tropes senegaleses. Gràcies a que la mare de la Pura havia amagat les joies dins de cabdells de llana quan van creuar la frontera va evitar que els guardes francesos li robessin i els van utilitzar més tard per situar-se al Castell de Giverzac, el pare no el van tornar a veure fins que un dia, sense avís, va aparèixer buscant un bany per poder-se treure els polls. 
memoria-de-sants-fugir-de-lhorror
Camp de concentració d’Argelers de la Marenda
Una altra veïna, la Pietat Foz va arribar a la frontera caminant, ja que el carro que portaven es reservava per a la gent que no podia caminar. Després de creuar la frontera i que els gendarmes els hi fessin escollir entre Franco o Negrín, van ser enviats en tren fins a Gérardmer, un poble a tocar d’Estrasburg. Gent dels nostres barris que fugint d’una mort més que probable van ser tractats de forma miserable i que tanmateix en molts casos, com en el cas de la Carme Boatell, van formar el gruix de la Resistència que va alliberar França del nazisme.
Quatre dones que van fer centenars de quilòmetres a peu o en transports atrotinats, que van creuar fronteres i que van patir camps de concertació pel simple fet de fugir de l’horror. D’un horror que regna ara a d’altres terres, però que segueix sent el mateix horror.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: