La fàbrica sota la sorra

Tot i que el títol pugui induir a pensar-ho aquesta no és una més de les aventures de Pere Vidal, el personatge de la magnífica saga de llibres de Joaquim Carbó que de petits tantes bones estones ens va fer passar. Però us adverteixo que com a la col·lecció que va arrencar amb La casa sota la sorra, en aquest article també hi ha misteris amagats esperant arqueòlegs intrèpids i personatges poderosos amb interessos foscos.
Però no cal que marxem fins a Egipte o a les selves d’Àfrica per fer front al senyor Ti, només cal que ens apropem fins a La Bordeta, on entre els carrers Constitució, Mossén Amadeu Oller, Parcerisa i Gran Via trobem una enorme parcel·la de 9 hectàrees on els interessos col·lectius i els privats fa anys que mantenen una lluita. Com haureu imaginat estic parlant de Can Batlló, una enorme fàbrica que es va començar a construir l’any 1878 i que al llarg de tots aquests anys s’ha anat modificant en funció dels usos que ha albergat. 
Un enorme recinte format per grans blocs que configuren un urbanisme amb aire de colònia obrera enmig de la ciutat. Una joia del nostre patrimoni industrial que correm el risc de perdre si finalment els interessos privats acabessin passant per davant dels interessos col·lectius. Una oportunitat d’or per a les immobiliàries, que semblen no recordar ja res sobre una crisi en el món del totxo. Però a la vegada una oportunitat també per al veïnat que amb la conquesta d’espais està guanyant sostres per a formes alternatives i més participatives de fer les coses i una oportunitat per donar una segona vida a edificis industrials que ens serveixen per entendre el passat, una tasca que seria més fàcil si es pogués disposar d’un centre d’interpretació dins el mateix recinte de Can Batlló. Un objectiu pel qual un grup de gent del barri ja s’està movent.
Però tot i les seves dimensions un dels misteris de Can Batlló queda amagat als ulls de tothom, fins i tot als que som habituals del Bloc 11, l’espai que han recuperat els veïns per a ús social, i aquesta és la que he batejat com la fàbrica sota la sorra, un traçat de túnels que comuniquen els blocs de Can Batlló per sota. Unes galeries segurament pensades per la comunicació entre els blocs i el pas de les instal·lacions, una funció que segueixen fent encara avui en dia. De les dites galeries poca cosa més us puc dir, a banda de mostrar-vos les fotografies que el company Enric Jara m’ha facilitat,  però el que està clar és que caldria que fossin estudiades.
memoria-de-sants-la-fabrica-sota-la-sorra
Galeries sota Can Batlló
És força probable que aquests túnels fossin aprofitats com a refugis antiaeris. De fet a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven plànols del que llavors era el districte 7è que estan plens d’indicacions. En realitat són els plànols que de ben segur va fer servir la Junta de Defensa Passiva quan va estudiar els barris buscant espais aptes per ser adaptats com a refugis antiaeris i si revisem el plano on surt Can Batlló i gran part de la Bordeta veiem com apareixen marques diverses, fetes a l’original a llapis.
memoria-de-sants-la-fabrica-sota-la-sorra
Estudi per la construcció de refugis a La Bordeta
Es veuen perfectament arribant en diagonal al bloc principal de Can Batlló, així com a tocar de l’Estació de Magòria i al carrer del Corral. També hi ha referències a d’altres espais sobre els quals s’ha edificat, com Can Messegué, l’antiga masia que es trobava on hi ha la Parròquia de Sant Medir i també hi ha referències als semisotans de les petites cases que donaven a Constitució. A l’altra banda del carrer de Parcerissa també trobem dibuixat a llapis un inquietant interrogant sobre l’antiga finca de Cal Pau Valent i una X a la fàbrica de pana Hermanos Cascante, la que durant la guerra es convertiria en la famosa F2, la fàbrica d’explosius de La Bordeta. 
Són aquestes algunes de les pistes que tenim sobre aquesta Fàbrica sota la terra, un món subterrani que a ciutats com París s’han sabut conservar i fins i tot convertir en reclam i que a Barcelona en canvi acabem esborrant en nom dels beneficis privats. Unes galeries que són una part més d’un conjunt patrimonial que caldria defensar tant pel que ens explica com pels usos comunitaris que aquests espais podrien tenir.  Podem desviar la mirada, però com deia Victor Hugo a Els Miserables, les clavegueres són la consciència de la ciutat. 

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: