Com la nit i com la boira

Esperança, aquesta és la darrera paraula que llegeixo i tanco el llibre. No hi ha marge a l’atzar quan qui parla és Montserrat Roig. M’endinso de nou i mentre passo les pàgines amb la bibliografia i el vocabulari amb els termes alemanys la vida quotidiana torna al meu entorn, a aquest vagó de metro de la línia 5, arribant a Maragall. Però les converses alienes s’han tornat buides i les mirades enutjoses. Com pot ser el nostre el mateix món del qual acabo de ser testimoni? Com podem ser la mateixa espècie animal?
Se’m fan presents els forns, les xemeneies, els homes pujant pedres enormes a les escales, les injeccions de benzina, els presos despenyats, les dutxes d’aigua congelada, les dones violades, el torturador pixant a la boca del moribund.
El mateix 1944, mentre milers d’homes morien oblidats per tothom a camps de concentració i extermini, mentre els representants de la Creu Roja visitaven els camps sense veure o sense voler veure les barbaritats que es cometien, mentre milers de joves perdien la vida a les costes de Normandia, molts es desternillaven amb els maldecaps de Cary Grant a Arsènic per Compasió o s’entendrien amb la veu de Bing Crosby. Com hi pot cabre tot en un mateix món i en un mateix moment?
El 7 de desembre de 1941 els nazis signaren el decret Nacht und Nebel, nit i boira. Amb aquesta referència directa a la opera de Wagner, l’Or del Rin es designava a les persones condemnades a desaparèixer sense deixar rastre, com si no haguessin existit. Entre aquests NN hi havia milers de catalans i catalanes.
Com també n’hi havia entre els que es van convertir en una peça de les indústries alemanyes, que els van fer servir com a esclaus fins a l’extenuació. Si repassem els noms d’algunes d’aquelles indústries: Siemens, Bayer, Audi, Bosch, Krupp… ens adonem que, tot i que el nazisme va ser derrotat, les elits capitalistes que l’havien fet servir com una eina van sortir indemnes.
Prop de 2000 catalanes i catalans van viure l’horror dels camps nazis. Una xifra molt alta que representa el 22% dels republicans espanyols que van ser protagonistes forçosos de l’Holocaust. De tots aquests catalans hi va haver, oficialment, 730 naturals de Barcelona. Una xifra que s’ha anat ampliant a mesura que s’han anat fent més estudis i que, contant la gent relacionada amb la ciutat podria arribar fins a les 1180 persones, convertint-se en la ciutat de l’estat amb més deportats.
I entre aquests barcelonins també hi va haver veïnes i veïns de Sants-Montjuïc. Revisant els llistats que es conserven, i a manca de fer un estudi profund, es poden trobar ràpidament fins a 36 referències a veïns i veïnes dels nostres barris. Gent del Poble Sec com Francesc Boix, qui va ser fotògraf de l’horror i que va participar en la xarxa per salvaguardar les evidències de la barbàrie, arriscant la seva vida i aconseguint proves fonamentals per als judicis de Núremberg.
Santsencs com els tres germans Sariñena Esparell, Francesc, Josep i Manel, que varen viure al número 125 del carrer Comtes de Bell-lloc i van morir al camp de Gusen quan encara no havien complert els trenta anys. O la també santsenca Carme Boatell Costa, una jove obrera tèxtil filla d’una família de tripers instal·lats a l’antiga plaça de Sant Antoni, qui va acabar participant en la Resistència a Marsella i va patir els horrors de Ravensbrück, Leipzig i Buchenwald. 
Carme Boatell
O joves com l’Eugeni Querol Puyo, germà de la meva àvia, qui va morir amb 26 anys al camp de Gusen. La seva família, que va viure entre Collblanc i Hostafrancs, al 77 de la Creu Coberta, mai va voler reconèixer la seva mort.
Un llistat que, tot i les dificultats, cal reconstruir, ja que de ben segur podríem trobar molts més noms de dones i homes, ja que en molts casos les referències són a Barcelona, en genèric. Gent que va morir als camps de concentració o que van sobreviure però que igualment van ser negats i apartats de la història pel feixisme i per vergonyants interessos polítics.
Segur que caminant per alguna ciutat europea us heu topat amb una llamborda daurada amb un nom i un seguit de referències més. Són les Stolpersteine, llambordes que, situades davant de les darreres residències de les víctimes del nazisme, sorprenen els badocs i ens recorden que el nazisme no va ser un horror llunyà.
Es tracta d’una intervenció ideada per l’artista Gunter Demnig l’any 1992. Des de llavors s’han instal·lat més de 60.000 llambordes a països com Alemanya, Àustria, Bèlgica, Croàcia, la República Txeca, França, Itàlia, Hongria, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Rússia, Eslovàquia, Eslovènia, Ucraïna o Grècia. A Catalunya poblacions com Manresa, Igualada o Castellar del Vallès ja tenen les seves Stolpersteine. No seria el moment que les veïnes i els veïns de Sants recordem a les nostres víctimes? No seria el moment d’exigir a l’Ajuntament de Barcelona que, després de tants anys d’oblit, es recuperi la memòria dels qui patiren i s’oposaren a l’horror?
Cal que ens endinsem dins la nit i dins la boira per recuperar els seus noms i les històries personals dels nostres veïns i veïnes. Cal fer-ho per veure que tota aquella gent, que transitava els carrers que avui en dia transitem nosaltres, no tenien unes vides tan diferents de les nostres. Sols així serem conscients de les dimensions del monstre feixista. Una bèstia que no és morta, només dorm a l’espera de la veu del seu amo, una bèstia que té la son lleugera.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: