L’acceptació de les emocions dels infants els farà millors i més feliços

A la societat d’avui en dia tenim un greu problema: cada cop necessitem més ajuda externa amb els conflictes de la vida, cada cop hi ha més persones amb estrès i ansietat, cada cop hi ha més gent que no sap si és feliç, si vol ser-ho o si està seguint el camí adequat per arribar-hi. Per contrapunt, a algunes escoles de primària s’està posant de moda l’Educació Emocional. Tot i que és meravellós que es posi de moda l’educació i acompanyament dels sentiments en comptes d’altres milers de coses, segueix havent-hi un buit des que l’infant neix fins que, amb sort, arriba a una escola on es treballen les emocions (més enllà de cares tristes i contentes).

Els adults neguem i menystenim (o, en el millor dels casos, relativitzem) els sentiments dels infants perquè quan els mirem a ells, ens veiem a nosaltres: que tenim feina, responsabilitats, factures per pagar, hipoteques, pressió… i creiem que allò que els passa no és important. I moltes vegades així els ho fem saber: – Ui… si ara plores, quan siguis gran i et passin coses de veritat, no sé què faràs! Moltes vegades els ridiculitzem, els neguem el que senten, traiem importància a allò que els passa; coses que mai faríem amb un adult, però que, com que ells són petits i no s’assabenten de quasi res, els ho podem fer o dir.

Els infants són esponges des que neixen, aprenen de tot el que veuen i viuen. ¿Com podem pensar que quan siguin adults sabran interpretar els seus sentiments si nosaltres només els ensenyem a negar-los? Tenen els mateixos sentiments que nosaltres: por, tristesa, alegria, felicitat,  pena, esperança, malenconia, frustració, enveja… l’única diferència és que ells no els saben analitzar, no saben posar-los en paraules o racionalitzar-los. La nostra responsabilitat és ajudar-los per a que s’entenguin a ells mateixos perquè puguin solucionar futurs problemes, superar adversitats i gaudir del que la vida els portarà . Hauríem d’ajudar-los a entendre’s des de petits plantejant supòsits. Aquest tipus d’anàlisi els ajudarà, més endavant, a fer el seu propi raonament, la seva pròpia hipòtesi i, de mica en mica, a anar-se coneixent.

Ser feliç no depèn de que a la vida no et passi res dolent, sinó de com et prenguis les coses que passin, com afrontis i solucionis els entrebancs que vagin sorgint. Per aconseguir-ho, hem de practicar… i per practicar, hem de conèixer què ens passa des de petits, saber per què ens sentim d’una manera o d’una altra. No podem viure una infància on se’ns neguin els sentiments de tristor, per exemple, i esperar arribar a l’adolescència controlant-los i coneixent-los. Això que sembla tan obvi, després no ho és tant: hi ha centenars de famílies que mai han parlat de sentiments amb els seus fills i filles però que pretenen que, durant l’adolescència, aquests els expliquin les angoixes típiques d’aquesta edat, que analitzin els problemes, que triïn una professió per a tota la vida i que siguin responsables. Els infants no aprenen sols, aprenen amb un model, si el model és absent d’empatia i comprensió, l’adolescent i futur adult també ho serà.

Per començar a millorar aquest acompanyament hem d’intentar no banalitzar els sentiments dels més petit/es, hem d’ajudar-los a resoldre petits conflictes donant-los eines per al futur, hem de posar paraules i raonament als sentiments i, sobretot, acceptar el que sentim, tant petits com grans: tots els sentiments ens ensenyen quelcom de nosaltres i dels altres.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: