Enderroc d’un altre tros de la memòria de Sants

El 20 de març, un grup d’operaris enfonsava la coberta de l’edifici situat al número 32 del carrer de Càceres, a l’encreuament amb el carrer del Tinent Flomesta, el local on els darrers anys hi trobàvem instal·lat el bar Pata Negra. Un edifici de tipologia industrial format per dos volums simètrics que, segons sembla, va ser edificat a principis del segle XX.

A l’espera del que acabi passant amb tot el bloc, aquest enderroc, que li fa pronosticar un trist final, ha acabat amb la simetria d’un conjunt singular que ens transportava al Sants agrícola i industrial; quan al carrer de Càceres es trobaven petites fàbriques i tallers com la fàbrica de pastes de sopa Ferri i Cia, situada al número 24, la fàbrica Maquinaria para Industrias de la família Planell o l’antiga vaqueria del carrer. Un enderroc que no ha anat acompanyat de cap mena d’estudi documental per que simplement aquest edifici no era dins del catàleg de patrimoni arquitectónic. I això és el que porta a intentar interpretar de quina manera s’han anat introduint edificis i conjunts al catàleg.

L’any 1979, després de les destrosses del desarrollisme franquista, l’ajuntament de Barcelona aprovava el catàleg de Patrimoni Historico-artístic per a poder salvaguardar alguns dels edificis emblemàtics de la ciutat. Una primera eina, encara insuficient, que seguia sense dificultar gaire les descatalogacions i els posteriors enderrocs. Un fet que va quedar clar amb la següent onada de destrucció patrimonial, desfermada amb la ja famosa  frase à la ville de Barcelona. L’any 1986, les paraules del feixista i especulador Juan Antonio Samaranch portaven els Jocs Olímpics a la ciutat.

Barcelona volia edificar una nova ciutat i ho faria, en gran part, a costa del seu passat. Les destruccions patrimonials foren tantes durant els anys preolímpics que, no en va, l’any 1993 es va actualitzar el catàleg. En aquell moment es van crear dues categories: l’A, que inclou els anomenats Béns Culturals d’Interès Nacional, i la B, reservada per als anomenats Béns Culturals d’Interès Local. Unes categories en les que només es van incloure els elements singulars, sovint poc presents als barris. Així doncs a Sants, Hostafrancs i la Bordeta només trobem un edifici a la categoria A, el Vapor Vell. I aproximadament una vintena d’elements a la categoria B, entre els quals: les Manufactures Serra i Balet, la fàbrica dels Germans Climent, Can Batlló, els mercats de Sants i Hostafrancs, l’Alcaldia, el Foment Republicà de Sants o algunes cases edificades per arquitectes de renom com Modest Feu. Molts elements significatius per als veïns i les veïnes dels barris quedaven fora, sense cap protecció. L’any 2000 el llistat s’ampliava amb la creació de dues categories noves, la C, els Béns d’Interès Urbanístic, i la D, els Béns d’Interès Documental. Aquesta darrera categoria, on es troben la majoria dels edificis protegits dels nostres barris, en realitat permet els enderrocs sempre que es faci un estudi historicoarquitectònic. Uns estudis que es fan i acaben a algun arxiu oblidat de difícil consulta.

Des de l’any 2000 només s’ha fet una ampliació al catàleg, incloent-hi els comerços emblemàtics de la ciutat. Una llista on, fent un cop d’ull ràpid, sembla que només s’incloguéssin botigues amb aire modernista i on, tot i la importància dels comerços familiars a Sants, només s’inclouen dues botigues, la Farmàcia Barangé i la Joieria Roé, totes dues a la carretera. Cap canvi més en 18 anys. Si el patrimoni arquitectònic serveix per entendre i explicar el nostre passat, la memòria que ens arrela als barris, per quin motiu la valoració dels elements que han d’estar protegits només inclou l’opinió dels experts i no deixa cap marge a l’opinió dels veïns i les veïnes? La memòria és fràgil i necessita els seus paisatges, encara que els experts no els valorin.