Sant Jordi

En Jordi té 96 anys i, com sempre des de fa bastant de temps, passa la diada sol. Excepte Cupito (el seu gos), ja no té a ningú.

Encara és d’hora però la taula és parada i el sopar a punt. Mira el rellotge i dubita. Tot i que ho té prohibit, decideix saltar-se la Norma-2 una vegada més: agafa una copa de la vitrina i va cap a l’habitació, obre la capsa de sabates Querol i treu el paper de diari fins a arribar a l’ampolla d’orujo. S’omple la copa fins a ben amunt. Surt al balcó i seu al balancí per prendre l’aire. El gos el segueix tota l’estona. Cupito és una boleta blanca que sembla una bala de cotó. No se li veuen els ulls -estan embullats dins un núvol de borrissol- i coixeja d’una de les potes de darrere. Així, la boleta es desplaça sobre les altres tres potes fent petits salts a cada moment. Sense dubte, és aquest moviment tolit el que entendreix l’ànima de les veïnes.

Des del balcó, ambdós miren com el parpelleig de les llums de neó de la bugaderia Autoservei li roba el protagonisme a un capvespre que es debilita sense pressa. La primavera està sent càlida. Rius de gent, roses i llibres inunden les avingudes de tota la ciutat i l’afluent que passa pel seu carrer proporciona certa companyia al vell, tal i com ho fa una televisió al menjador d’una família callada. Des del balcó, l’avi els observa a ells: transeünts a l’atzar que viuen vides tan complexes com ho ha sigut la seva: amb sorpreses, ambicions i bogeries heretades. En observar-los, sent el vertigen de la soledat i desitja amb força que algú vagi a fer-li companyia, a escoltar-lo, a amanyagar-lo o, a males, que aquest algú simplement li sostingui el silenci. Així i tot, manté la valentia de percebre el món com un formiguer profund que no para d’expandir-se, amb passadissos que connecten milers de vides que mai no coneixerà però que pot, com a mínim, imaginar. Dins el pis, en canvi, aquesta imatge lliure i infinita es redueix fins a ofegar-se en el vell edifici i el món es converteix aleshores en un rusc tancat on tothom s’oculta rere la cel·la de la seva bresca.

Reclina les famèliques cames sobre la barana i la dèbil musculatura sobre el vímet. Els ossos porosos es queixen de dolor. Sospira. I plora de nostàlgia. I es fixa en els xavals que criden amb ganes de festa. Anys enrere, assegut al mateix balancí, havia vist com la degradació del barri s’engegantia i com els obrers es fonien amb els yonkies i les prostitutes. Ara, de nou, alguna cosa comença a canviar en un veïnat que sembla mutar veloç de districte de cites i drogues a centre jove, bohemi i alternatiu.

Es fixa en els seus peus despullats i en les mal tingudes vidrieres del balcó. I recorda com el maleït hivern es cola cada any pels vidres i juga al seu gust per tot el pis, com ho fan els nens i nenes a les places. I en el reflex, les seves orelles sobresurten allunyant-se de la cara però les venes blaves que inunden el seu nas com teles d’aranya queden borroses en la imatge, ocultes com les arrugues als anuncis de publicitat. Es treu la gorra i la deixa sobre la banqueta. És la del bordat daurat, la que diu Lloret de Mar. Dóna un glop i, finalment, agafa la capsa amagada entre les plantes. Decideix saltar-se la Norma-3 i s’encén un puro. Total, ja no té res a perdre, pensa.