Abandonament animal

Ell mai no ho faria.

Quantes vegades hem escoltat o llegit aquesta frase? Quantes de nosaltres pensem que tampoc no ho faríem, això d’abandonar un animal amb qui no només hem conviscut, sinó a qui també hem estimat? Molt probablement ningú respondria que sí, que la seva relació era premeditadament temporal.

Tinença responsable

A Barcelona hi ha diverses protectores plenes d’animals abandonats a qui les seves famílies han rebutjat quan dins la seva rutina ja no hi tenien cabuda o quan ja no complien les condicions que els van fer endur-se’ls a casa. La falta de coneixement o l’impuls ens fa prendre decisions sense pensar a llarg termini. Pares i mares que, conscient o  inconscientment, han volgut donar a les seves filles el que més desitjaven però no han pensat en la càrrega de feina real que implicava. Quitxalla que vol un animal com a regal de reis, com si fos una joguina, però que no se’n pot fer càrrec i acaba traslladant la responsabilitat de la seva cura a les adultes (qui n’hauria de ser responsable des del primer moment, ja que els infants no haurien de tenir més responsabilitat que la de col·laborar en les cures). Persones que, al sentir-se soles, pensen que un animal els omplirà el buit que senten i seran més felices. Moltes d’elles, a més, volen un gos o gat en perfectes condicions, de pura raça, petit i juganer, i per això al cap dels anys l’abandonen (a aquest o als seus cadells) quan ja no són joves, requereixen més cures i/o més temps. Així, les protectores es van omplint d’animalons grans, alguns malalts, que necessiten una llar però a qui ningú vol perquè “no són perfectes”. És un peix que es mossega la cua.

Assumir la responsabilitat de tenir cura d’un animal és una decisió que cal valorar i considerar a fons. No pot ser una decisió impulsiva, sense reflexió prèvia. Conviure amb un animal implica molt més que posar-li el menjar i treure’l a passejar cada dia. En primer lloc, cal ser conscients del temps que tenim i que hi podem dedicar, ja que requereix posar les seves necessitats abans o al mateix nivell que les nostres. Hi ha gossos, gats i altres animals anomenats de companyia que passen més de 8 hores sols a casa, per exemple, o que mai gaudeixen de passejos més llargs de 10 minuts. Es pot considerar just? No hauríem de tenir un animal de companyia només per egoisme, per la nostra comoditat o per passar unes poques estones acompanyades en lloc de passar-les soles a casa. El seu benestar hauria de ser el nostre objectiu dins la relació.

No compris, adopta

Malgrat que cada vegada són més les persones que adopten, molta gent encara compra un animal pel fet que, d’aquesta manera, aquest és de raça pura. Dit d’una altra manera, és un animal amb pedigrí. Un exemple més de cosificació animal: l’estètica com a factor decisiu en l’adquisició. Aquests animals, però, són fruit d’encreuaments endogàmics, que a la llarga deriven en problemes genètics. Malalties congènites com ara sordesa en dàlmates i displàsia de malucs en rottweilers, o problemes respiratoris en bulldogs, gats perses i carlins. Per no parlar de les modificacions creades a laboratoris.

Tanmateix, cal recordar que quan obtenim un animal mitjançant la compra sovint contribuïm al negoci de cria il·legal. Molts són importants il·legalment des de lluny (la majoria d’Europa de l’est) després de passar llargues jornades dins camions amb cap mesura de salubritat. En conseqüència, n’hi ha que arriben malalts o inclús perden la vida en aquest trasllat. Pel que fa a la compra a botigues especialitzades, hem de considerar també la possibilitat que l’animal probablement no haurà gaudit d’unes bones condicions de vida. Un munt passen dies, setmanes o fins i tot mesos vivint en una gàbia, sense més contacte que algun altre animal en les mateixes condicions, i moltes vegades separats de la mare de manera prematura.

En definitiva, quan es compra un animal s’està oblidant que el que s’està comprant és un ésser viu, no una cosa, i que s’està adquirint la propietat d’una altra vida. Una vida amb què cal comprometre’s, i no fer-ne ús solament quan a nosaltres ens convé. De fet, és una de les causes de l’abandó; considerar l’animal com una propietat i un objecte del qual és senzill desprendre-se’n.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: