De Sants a la “banlieue” parisenca

Vaig marxar del barri farà ja quasi quatre anys (i crec que recordaré tota la meva vida el dia que vaig marxar, en plenes festes de Sants). La idea era fer un Erasmus d’un any i tornar, però vaig acabar quedant-m’hi fins ara. França ja em cridava l’atenció, però he de reconèixer que París em feia una mica més de respecte. La veritat, però, és que m’ha sorprès molt. Sobretot pel fet que, encara ara després de 4 anys, continuo descobrint-lo a poc a poc. El cas és que existeixen molts “París” diferents, amb realitats molt diverses. Tant, que a vegades quan canvies de barri sembla que estiguis a una altra ciutat. Serà una mica complicat descriure París en unes línies, però intentaré apropar-vos el París que jo he viscut, i estic vivint, des de la meva perspectiva.

París es divideix en 20 districtes, els Arrondissements, que s’organitzen de l’1 al 20 en forma de caragol, des del centre de París fins al périphérique. Seria un equivalent a les rondes de Barcelona, envoltant tot el París intramurs. Fora d’aquestes rondes hi ha la banlieue, les ciutats dels afores. De Banlieues n’hi ha de tot tipus, però el que més m’ha cridat l’atenció és la diferència que hi ha entre algunes ciutats. N’hi ha de molt riques i també de molt pobres, n’hi ha on arriba el metro i d’altres on no, n’hi ha on quasi tot són casetes i n’hi ha on els pisos estan quasi tots als límits de la salubritat. En general, tota la banlieue més popular està vivint un procés de transformació i gentrificació cada cop més fort. El projecte “Grand París” planteja apropar els barris dels afores als Parisencs, sense pensar en les necessitats de la gent que viu dins d’aquests barris. Crec que és un fenomen que coneixem bé al barri de Sants, també!

El meu primer any vaig viure al París intramurs, al costat del canal Saint-Martin, zona bobo que li diuen, barreja entre bo-urgois (burgès) i bo-hème (bohemi). És un districte que està lluny dels barris més rics i turístics però, tot i això, és una zona on els lloguers són molt cars i malgrat la vida que hi ha és difícil trobar espais on puguis sentir-te “a casa”. El següent any vaig viure a Montreuil, una ciutat de la banlieue Est, on vaig trobar una mica més la vida de barri que em faltava dins de París (a Montreuil tenen una festa major!). Després de Montreuil vaig anar a Saint Denis, al nord, i ara a Bagnolet, a l’est també. La realitat d’aquestes tres ciutats no té res a veure amb la del centre París. De fet, parlar de França és també parlar del passat colonial, d’immigració, de racisme, i aquest és una mica l’eix transversal del que passa als barris. Crec que va ser una de les primeres coses que em van cridar l’atenció a tots els nivells, però sobretot entendre el privilegi que suposa a França (i a tot Europa) el fet de ser blanc i europeu. De fet, a la universitat on estudio, durant les mobilitzacions s’han creat assemblees “racialitzades” no mixtes (aspecte que podria ser el tema de tot un altre article).

Una de les coses que més m’agraden d’aquí és el moviment cultural que hi ha. Cada dia hi ha concerts i espectacles gratuïts de tot tipus de música, hi ha festivals de música de tot el món a preus assequibles i, pels artistes, existeix l’estatut d’Intermitència que, per molt precari que pugui ser, permet als artistes viure del seu art.

Al principi crec que l’adaptació és molt difícil, per a tot necessites papers que no tens, trobar pis és quasi impossible, etc. Però mica en mica t’hi vas adaptant, a poc a poc pots anar construint xarxa i les coses es fan menys difícils. Ara bé, el barri és el barri, i es troben a faltar moltes coses, sobretot la proximitat, la història viscuda, el teixit… El primer any és l’aventura, i potser es pensa menys, però amb el temps crec que el sentiment de trobar a faltar “casa” es va fent més fort.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: