Narrador intern protagonista

Era el 18 de setembre el dia que aquella bèstia va sacsejar la ciutat. El so del despertador ens havia fet obrir els ulls a les set en punt, com cada dilluns. El ring ring d’aquell aparell va ser  idèntic al dels altres dies, ni més greu ni més agut. El Josep va estirar-se i va badallar, i com sempre, es va girar cap a mi i em va fer un petó a la galta, un gest que formava part de la rutina que havíem construït i que no vaig assaborir. Res em va fer endevinar que no n’hi hauria més, de petons com aquell. Si ho hagués sabut m’hauria guardat el so que feien els seus llavis sobre la meva pell, n’hi hauria demanat un altre i hauria acostat el meu cos contra el seu per conservar-ne l’escalfor.

Res, ni bon dia li vaig dir. Tenia molta son i no tenia ganes de començar aquella setmana, els setembres sempre són durs a l’institut.

“Marxo Marta, fins al vespre!” Va dir-me, després d’haver-se dutxat, afaitat, vestit i preparat el cafè.

“Adéu! Fins després!” Vaig cridar des del lavabo sense saber que aquell després no existiria per a ell, ni per aquell nosaltres.

Anava tard, eren dos quarts de vuit i havia de ser a les vuit a l’escola, teníem excursió amb els de segon d’ESO. Vaig engolir d’un glop el cafè que el Josep em preparava cada dia. M’agradaria que algú m’hagués dit que aquell seria el darrer, hòstia! L’hauria pres diferent, l’hauria assaborit, hauria llepat la tassa, i me n’hauria guardat una mica en algun pot de record. Quan la monotonia s’apodera d’aquestes petites coses, es desvaloren. Jo creia en l’eternitat dels cafès matinals, fins que va arribar aquell dilluns.

Vam agafar l’autobús a les 8 i 15 minuts. El Mateu, el professor de matemàtiques que havia de venir amb mi a l’excursió, s’havia adormit i amb el llençol encara marcat sobre la galta dreta, va entrar a l’autobús esbufegant. Per culpa seva, que em va distreure demanant-me deu cops perdó pel retard, explicant-me que se li devien haver acabat les piles del despertador i no sé quantes desgràcies més, no vaig mirar per la finestra i no vaig poder acomiadar-me de l’institut, dels edificis, dels carrers que formaven la ciutat que m’havia criat.

No sabíem que aquella excursió ens salvaria la vida, no en teníem ni idea que ens allunyàvem de l’epicentre d’un terratrèmol. Aquell 18 de setembre la terra va decidir fer tremolar la ciutat que ens havia vist créixer. Els edificis es van esmicolar sobre les vides que havíem construït. Sobre la rutina dels dies normals, sobre la tassa bruta de cafè, sobre el llit a mig fer, sobre els pijames mal plegats. Sobre les paraules que no havíem dit. Sense avisar. Runa i pols, això és el que va quedar.