“En habitatge cal un empoderament de la societat civil que permeti plantar cara amb respostes constructives i no només reivindicatives” – Entrevista a La Dinamo

La Burxa entrevista la Lali i la Yeda de la Fundació la Dinamo. Parlem de l’habitatge cooperatiu en general i el projecte de la Dinamo en particular.

– Com sorgeix la Dinamo? Quines motivacions hi ha darrere? Com vau posar en marxa el projecte?

Yeda: A l’estiu de 2016 l’actual presidenta es va posar en contacte amb La Col i La Ciutat Invisible, amb la intenció de crear una fundació per promoure i consolidar el model d’habitatge en cessió d’ús. Es va destinar patrimoni personal i immobiliari a la cooperativa. D’aquí va sorgir la primera convocatòria oberta del programa d’habitatge cooperatiu popular.

Lali: Una part molt important del naixement de La Dinamo va ser la vinculació amb el La Borda. La Col i La Ciutat Invisible hem participat en el projecte de La Borda com equips tècnics; volia aprofitar la seva experiència en aquest projecte concret per replicar-lo.

Ara mateix, quins projectes teniu en marxa?

Y: Treballem en tres línies: difusió, rèplica i potenciació del model. Quant a la primera, es fan xerrades, accions formatives en cessió pública: genèriques o més específiques en projectes ja conformats, on es parla més sobre el procés de promoció i de l’acompanyament que es pot donar des de la Dinamo. En la part de potenciació del model,  tractem de parlar amb altres agents del sector i amb l’administració. Per exemple, dins la subvenció Singulars i altres de l’Ajuntament i la Generalitat, s’està fent un estudi de marc legal, i es vol crear una figura d’operador financer. La tercera línia és una de les potes més importants del projecte: acompanyar a grups que contacten amb nosaltres i que volen replicar el model.

L: Estem acompanyant un grup a Valls, hem fet estudis de viabilitat a Montornès del Vallès i a Mieres, i s’està fent l’acompanyament a la cooperativa adjudicatària del bloc de La Bordeta La Diversa. Pròximament volem treure una convocatòria d’un solar a nou barris.

– De quins recursos disposeu per tirar aquest acompanyament endavant? Feu d’intermediaris amb altres projectes financers o teniu també capacitat i recursos per ajudar en aquest tema?

L: La Dinamo té una capacitat relativament petita, i de fet la font de finançament des de l’inici s’estableix com una cooperació amb Coop57.  És amb qui compartim més clarament el nostre ideari polític i han fet una aposta clara finançat projectes com el de La Borda o el de SostreCívic del carrer Princesa. Tot i així, cada projecte té la seva idiosincràsia.

– La promoció que es va fer de l’edifici de la Bordeta anava dirigida a rendes baixes perquè poguessin accedir a un habitatge més barat del normal. Això es manté en tots els projectes o era específic del projecte de la Bordeta?

Y: el projecte de la Bordeta té unes condicions especials que no sempre es poden donar en altres projectes perquè és un edifici que ja pertany a la fundació i es va rehabilitar el 2013 íntegralment. Això ens va permetre que fos el primer projecte pilot de d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús popular. El proper projecte del qual es farà la convocatòria el novembre és a un solar en el qual s’haurà de fer una construcció d’obra nova i les condicions de renda necessària seran més elevades

L: Des de La Dinamo fem aquests projectes pilot bàsicament també per explicar que això és possible si hi ha recursos. Són dos projectes diferents, com a referent de què és possible. Si aconseguim més recursos podrem fer més exemples.

– L’habitatge cooperatiu és viable per rendes baixes o per donar sortida a persones que es troben en situació de desnonament i precarietat?

L: jo crec que avui en dia no, perquè és un model molt nou. En altres països en què el model té 40 o 50 anys sí que és clarament una possibilitat. Aquí falta molta feina a fer. No tenim una banca pública com a altres països que faciliti un accés a finançament molt més assequible o un marc legal que reconegui l’interès d’aquest habitatge.

Y: O estructures superiors, que sí existeixen a altres països, que ajuden a finançar projectes que estan naixent.

L: Com una estructura de tipus federatiu, o d’enxarxament de projectes, on els projectes que ja tenen uns 20 o 30 anys i ja han tornat el finançament, poden fer préstecs a molt baix interès als projectes nous (com a Alemanya). És un repte en què cal seguir treballant. Avui dia el pla estatal ja ha recuperat els ajuts a la promoció del lloguer i s’ha equiparat en cessió d’ús, però cal seguir lluitant.

– Teniu algun model d’habitatge cooperatiu de referència amb el que La Dinamo estigui treballant?

L: Hem estudiat 3 casos més a fons. El primer seria el d’Uruguai, on l’autoconstrucció té un pes molt fort que abarateix els costos, i tenen moltes estructures federatives a nivell de lobby, d’empoderament de la ciutadania, etc. Les federacions de cooperatives són un referent i tenen molta força. Després està el cas d’Alemanya, d’on hem après de la importància del suport mutu entre projectes, que es concreta sobretot en traspàs de coneixement i suport econòmic. La majoria són projectes en sòl privat i tenen una espècie de sindicat de lloguer (Miethauser Syndikat), que és propietari en un 51% del vot i té dret a vet sobre algunes decisions del model com ara la venda o privatització del patrimoni, tot i que no participa en la gestió dels projectes.

El tercer exemple és el de Dinamarca, on es va fer una política pública on els inquilins d’un bloc es podien posar d’acord i establir-se en cooperativa per adquirir de forma preferent l’edifici, però en canvi allà falten estructures d’enxarxament de projectes. De cada model es fan aprenentatges, però també cal entendre que hi ha contextos molt diferents i no tot serveix a tot arreu per les realitats polítiques, territorials, etc.

– Com es pot fer per assegurar que un model cooperatiu es mantingui? I més enllà de la voluntat dels socis, com les cessions d’ús són de temps limitat, què passa quan el termini s’esgota?

Y: És un debat, encara, sobre com podem externament blindar els projectes, sobretot quan no són públics. La Dinamo hauria de fer el mateix vet que podria fer el Miethauser.

L: individualització i voluntat de lucre individual es blinden fent que la cooperativa no pugui mercantilitzar l’habitatge. El canvi de polítiques públiques també és una amenaça, i ja ha passat històricament. Respecte al termini de dret de superfície, la Dinamo proposa que les cooperatives, un cop acaben de tornar el finançament, puguin decidir reduir la quota o fer uns fons col·lectius que no es puguin repartir entre els socis però que en cas de no renovar el sòl, siguin un capital col·lectiu disponible que permeti entrar a un altre lloc o replicar el projecte més fàcilment.

– Si entenem l’habitatge cooperatiu com una base sobre la que construir una política pública d’habitatge, quina relació han de tenir les cooperatives com La Dinamo amb l’administració? Quin control ha de tenir, o no, l’administració?

L: Un dels primers temes és que l’habitatge sigui protegit per a un primer filtratge de qui hi accedeix. Entenem que fer un salt d’escala (quant a número de projectes assequibles i populars), i que realment sigui una opció més normalitzada, si no hi ha aportació des de l’administració és molt difícil. Des de la base social organitzada tot és molt més lent perquè no hi ha prou recursos econòmics per autosubvencionar projectes.

Ara les subvencions apaguen focs a causa de la situació d’emergència de l’habitatge. Ara mateix no es poden dedicar recursos a projectes que a mitjà termini puguin formar part del mercat de l’habitatge i ajudin a reduir els altres preus. Sí que hi ha ordenances com ara una de l’Ajuntament, que ha decidit reduir aparcaments per habitatge, que redueixen el cost, i així també fan que requereixin aportacions inicials més viables.

– De quina manera pot l’habitatge cooperatiu rebaixar la situació de precarietat que vivim amb l’habitatge?

A: Els projectes col·lectius permeten accedir més fàcilment al finançament, per començar.

L: Cal tota una part d’empoderament de la societat civil que permeti plantar cara amb respostes constructives i no només reivindicatives. Ara per ara, però, una persona que es trobi en emergència habitacional, ni per recorregut temporal dels projectes ni per la barrera d’entrada de capital inicial no hi pot accedir.

A: És un model que aposta per l’estabilitat i moltes vegades en situació d’emergència és difícil torbar-la.

L: al nord d’Europa, on el parc públic és molt més alt, es poden permetre plantejar projectes imaginatius que puguin incorporar o ser destinats a col·lectius en exclusió.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *