Els desnonaments no s’aturen, les solucions no arriben

Dia dur el d’ahir per a una família i el seu grup de suport. La Roxana, els seus fills petits i el seu company van ser desnonats de bon matí per ordre judicial, i executat amb contundència per part dels mossos d’esquadra, davant la mirada d’uns Serveis Socials que han jugat un paper galdós en aquest cas.

Cronologia d’un matí fred

La data del dia 6 de febrer feia dies que rondava, però ella ja havia comunicat a Serveis Socials que no marxaria de casa seva si no li oferien una alternativa residencial digne, on poder allotjar i alimentar els seus fills. A les pensions que li ofereixen no hi ha cuina, i per tant no pot garantir una mínim a alimentació als seus fills. Davant d’aquesta negativa a acceptar uns solució indigne, és amenaçada amb la retirada de custòdia dels seus fills al·legant que no poden estar al carrer. La Roxana i la seva parella treballen a l’hosteleria, a la recollida de ferralla i en d’altres ocupacions que van trobant, sense que aquesta precarietat assalariada els pugui garantir un habitatge.

Ja a primera hora del matí, hi ha policies de paisà a l’edifici, que fan tasques d’acompanyament de les treballadores socials. És el moment en que la comitiva judicial i la propietat fan la seva arribada. En un primer moment se l’informa que el desnonament potser es pot aturar, i no cal que desperti als seus fills que encara son al llit.

Res més lluny de la realitat. Al carrer del darrera, hi ha la BRIMO, a qui notifiquen l’execució del desnonament, procedeix a retenir una mare, a qui prohibeixen pujar a despertar els seus fills, per preparar-los pel desenllaç fatal que els deixa al carrer. Son els antiavalots qui faran aquesta tasca. Al carrer, molt poca gent, doncs la comitiva ha avançat el seu desplaçament al domicili una hora abans. Les poques concentrades fan evident el malestar i protesten per l’actuació policial, atenent a la presència de menors dins l’habitatge. Volen que els menors puguin sortir pel seu pròpi peu i acompanyats i no que siguin tractats com a delinqüents.

En tant sols 20 minuts han de treure les seves pertinences de la casa, siguin vides humanes o mobles. Un dels nens surt amb bronquitis i mig nu al carrer, un matí de febrer sota la mirada dels Serveis Socials. L’infant és vestit un cop arriba al carrer. La filla gran, amb febre, plora mentre la seva àvia la vesteix, mentre l’estiren cap a fora de l’habitatge amb brusquedat. Ningú s’explica perquè hi ha tanta policia en aquell racó de barri.

Els avis s’emporten els menors a casa seva per a tranquil·litzar-los i evitar que es quedin un minut al carrer, malalts i espantats, la por a la pèrdua de la custòdia, els fa ser previsors.

A les 10 del matí ja tenen els mobles al carrer. A aquesta hora ja hi ha un gruix més gros de veïnes donant suport. Les treballadores socials li recorden que s’ha de complir allò signat a les oficines i que en una hora la trucaran per assignar-li una pensió en cas de que no sigui possible per disponibilitat ubicar-los a un pis amb cuina. El servei de guardamobles ha estat avisat, diuen, i ha d’anar cap allà.

A les 12:15 apareix la furgoneta de guardamobles, sense gaire coneixement del carrer, amb un sol carril i sense zona de càrrega i descàrrega disponible. Ha d’estacionar al centre del carrer i obstrueix el trànsit. Tota aquella policia que ha executat un desnonament, ara és incapaç de tallar i senyalitzar un carrer. Cap agent de la Guàrdia Urbana en farà la gestió tampoc. Un grup de 3 veïnades ha d’anar a l’inici del mateix amb cantonada amb Tarragona per indicar als vehicles i evitar que es col·lapsi el trànsit.

A la una del migdia és la Roxana qui ha de trucar a serveis socials perquè no ha rebut encara la trucada promesa a les 10 del matí, i que havia d’arribar en una hora. L’oferta que fa serveis socials és un alberg bastant lluny del barri i mitja pensió (esmorzar i sopar), opció que ella no pren com a vàlida ja que en primera instància no respon a les clàusules signades al despatx de les treballadores socials al carrer València (l’acord era un pis, i en cas de no tenir-ne pensió) i a banda no respecta la intimitat dels infants. Tant mateix ella es pregunta com ho haurà de fer per portar a la nena a l’escola d’Hostafrancs quant es recuperi de la bronquitis, si l’envien lluny del barri.

Arran de la negociació hi ha una segona trucada a a tocar de les dues del migdia, en la que se li comunica que s’ha trobat un hostal d’una estrella a prop de la diagonal amb pensió completa. S’accepten les condicions però es demana com poden portar les coses fins allà (bressol, 8 maletes amb la roba dels nens, cotxet…). Els serveis judicials amb el mandat, mossos amb l’execució i serveis socials amb la gestió, no tenen cap resposta.

Seran les xarxes de suport mutu del barri, les que a dos quarts de tres s’activen per aconseguir un vehicle i acompanyar-les fins l’hostal amb totes les maletes i estris.

A la casa han quedat electrodomèstics, totes les eines, estris i serveis de cuina i un llarg etcètera degut a que no li han permès temps per buidar la casa quant no existeix cap protocol ni norma en aquest sentit i podrien haver deixat espai i temps.

Mentre redactem la noticia, rebem la informació que un nou desnonament s’està produint a dues cantonades d’on ahir vam viure aquest. La realitat d’una ciutat morta, que no sap com fer front a la urgència habitacional, mentre milers de pisos buits segueixen esperant llogateres o compradores, i la gentrificació expulsa les rendes més baixes de la ciutat.


Els desnonaments no s’aturen, les solucions no arriben was first posted on Febrer 7, 2019 at 12:04 pm.
©2018 “Sants Viu“. Use of this feed is for personal non-commercial use only. If you are not reading this article in your feed reader, then the site is guilty of copyright infringement. Please contact me at xqueralt@gmail.com

Pots llegir la notícia original a //www.santsviu.cat