Festa de Sant Jordi 2019. Manifest de SMxI

Aquest esclat de primavera, aquesta tradició tan nostra, que va essent cada any una mica més coneguda arreu, ens defineix com a poble. I als ulls de tothom mostra el nostre tarannà, el desig de lligar cultura i sentiments, la màgia de la festa en un dia laborable, el goig mediterrani de passejar pels carrers…

Però aquest Sant Jordi no és un més. Vivim un moment que, des d’un punt de vista social i polític, reflecteix una situació excepcional, dramàtica, intensa. Fa ja divuit mesos vàrem plantar cara com a Poble oprimit, desafiant un Estat poderós i decadent. I des de llavors, aquest, ferit en el seu orgull, actua venjativament, empresonant líders socials i polítics com a escarment, inventant delictes que des d’instàncies internacionals no veuen per enlloc. Reinterpreten els fets com si es tractés d’un negatiu fotogràfic, on el blanc és negre i el negre, blanc. On les víctimes resulten agressors, i els violents, germanetes de la caritat. Creant una doctrina penal feixista en què la desobediència pacífica es transforma en rebel·lió armada, aplicable a qualsevol dissident.

En analitzar els fets més rellevants dels mesos d’agost, setembre i octubre del 2017, tens la sensació d’una gran trama ideada pels gestors de les clavegueres, que no varen aconseguir desencadenar una resposta que justifiqués l’estat d’excepció, ni va evitar que les urnes, les paperetes i els votants fessin acte de presència massivament i amb puntualitat.

Però la gestió del triomf popular no va anar acompanyada per una decisió ferma de les nostres institucions. Potser sorpreses per l’abnegació de tothom. Potser perquè no estava previst anar més enllà. Potser pensant que l’enemic no aniria tan lluny en la seva resposta embogida. Potser pensant que la malalta Europa pararia el cop.

En tot cas, ara i aquí, aquest Poble heroic, conscient de l’excepcionalitat del moment, queda atònit veient com les formacions polítiques teòricament independentistes, davant d’un rosari d’eleccions,  adopten els seus rols habituals, com si no passés res, com si calgués lluitar per aconseguir més escons que els companys de lluita. Quan, potser caldria una llista unitària o, com a mínim, una estratègia única i pactada, ambiciosa i digna per espolsar-se el jou d’una vegada per sempre. Per remoure cels i terra per aconseguir decidir el nostre futur. I també per defensar la llengua, la cultura, l’escola, la sanitat, les prestacions socials, les infraestructures, el territori.

I abans de donar-los el vot, exigim-los aclariments. Fins a quin punt es comprometen com a opció política i personalment a posar en risc el seu futur? Són conscients de la seva responsabilitat històrica? Tenen clar que, en aquests moments, la bandera que més ens representa és la negra de Santa Eulàlia? Que ens cal un lideratge fort i únic i que el Poble està a punt per rebre el senyal?

Bon dia per recordar-los-ho: Sant Jordi, el Drac i la Princesa.

Pots llegir la notícia original a la pàgina de Sants Montjuïc per la Independència: