Salvem 819

S’obre la petita porta metàl·lica de la paret de la plaça Màlaga i comencem a baixar per les escales. A les mans portem un petit focus amb bateria, que ens haurà de servir per moure’ns per les galeries que transcorren per sota la parròquia de Santa Maria de Sants, com ja heu endevinat ens trobem dins d’un refugi antiaeri, concretament el 819 que els veïns i veïnes del barri van construir durant la Guerra Civil. Avui és dissabte 11 de maig.

Entrada al refugi des de la plaça Bonet i Muixí. Foto: Agus Giralt, 11_05_2019 
A les galeries hi hauria d’haver llum, ja que en les primeres visiten s’havien baixat focus i endollat gràcies a allargadors, però el sistema no funciona. Quan arribem abaix entenen la raó. Tot el cablejat es troba soterrat sota una densa capa de llot. És la meva tercera baixada al refugi. La primera vegada, l’octubre de 2016, poc després que s’obrissin les portes després de restar anys en el silenci, em va impresionar profundament. En el meu cap resonaven les paraules de Joan Fàbregues Morlà, qui me n’havia parlat l’any 2009. En Joan havia baixat quan era un nen ja que el seu pare havia sigut un dels responsables de la construcció.
Interior de les sales del refugi. El llot es fa evident. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 
Alguna cosa no està bé, la primera vegada que vaig baixar no hi havia tot aquest llot. Comencem a caminar per les galeries, avançant, deixant a banda i banda les petites sales habilitades per tal que les persones poguessin seure a esperar el final de l’alarma de bombardeig. Però alguna cosa torna a no anar bé. Al final del túnel es veu un feix de llum. El refugi 819 tenia tres accessos, el primer, per on hem entrat, a la plaça, sota la rectoria; la segona a Sant Crist, a tocar de la plaça Ibèria; la tercera, una entrada que dóna a una galeria més estreta del que seria imaginable, a tocar de l’Institució Montserrat. Una quarta galeria oberta al patí d’Institució Montserrat encara avui és un misteri.
Sortida de refugi per Sant Crist. Foto: Agus Giralt, 11_05_2019 
Avancem cap a la llum, on comença un tram d’escales que ens hauria de portar cap al solar de Sant Crist, on des de fa uns mesos treballa una constructora a sou del Bisbat aixecant un bloc que inclourà dependències de Càritas i 11 habitatges particulars. Quan la llum del dia ja és clara tots quedem bocabadats amb l’escena que contemplem. Una excavadora reposa sobre un tram enderrocat de la sortida del refugi. És dissabte i les obres no han de començar de nou fins dilluns, així que tot ens fa pensar el pitjor. A banda d’haver acabat d’enrrunar un tram de galeria el fet que estigui col·locada allà, amb un risc evident per a la propia maquinària, no és casual, al nostre entendre estan intentant camuflar l’agressió al patrimoni als ulls de les persones que mirin des del carrer. 
Escala d’accés al refugi des del carrer Sant Crist malmesa per les obres. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 
A partir d’aquest moment tot arrenca, es munta una campanya exigint explicacions per les actuacions, que el refugi es conservi i que en un futur pugui ser visitable i comença a fer-se difusió per xarxes social i a premsa. També es crea una pàgina web i en poc temps una trentena d’entitats i més de quatre-centes persones subscriuen el manifest. Les obres s’aturen, però només un dia. I mentre Districte i Bisbat afirmen que el refugi està salvat i prometen que serà visitable les obres arrenquen de nou al solar de Sant Crist, acabant amb l’enrrunament dels accessos a les dues galeries. 
La porta del refugi es va obrir de nou, després d’anys de tancament, el juny de 2016, moment en que va poder entrar la Unitat de Subsòl dels Mossos d’Esquadra. El que van trobar va ser un galeria feta amb volta catalana que baixava 11 metres sota terra. Una galeria de 80 metres de llargada que es dividia en dos. A banda i banda d’aquests passadissos 12 petites habitacions que servien com espai d’espera durant els bombardejos. Després d’aquesta primera baixada els arqueòlegs van baixar al refugi per fer un informe l’any 2016 i un segon l’any 2018. 
El 20 de febrer de 2017, a proposta del Bisbat, l’Ajuntament de Barcelona aprovava, de forma definitiva, una Modificació Puntual Pla General Metropolità que afectava dos espais del barri, per una banda al lateral de la parròquia de Santa Maria de Sants i per d’altra l’edifici del Centre Social de Sants. El Bisbat cediria a l’Ajuntament l’edifici del Centre Social i l’Ajuntament canviaria la catalogació d’equipament de la parcela de Sant Crist cap a la parcela d’Olzinelles. D’aquesta manera al lateral de la parròquia el Bisbat podria aixecar un edifici de Càritas i 11 habitatges. 
Vista del Refugi des de Sant Crist. Foto: Carme Illa, 11_05_2019 
Aquesta modificació estableix clarament l’obligació de conservació del refugi però a la vegada contempla la construcció d’un aparcament soterrat mancomunat entre les vivendes i l’equipament de Càritas. Per això, per poder edificar l’aparcament, els serveis tècnics van acordar l’enderroc del final de les dues galeries de Sant Crist, un 20% del total del refugi. La manca de respecte pel patrimoni per part dels impulsors del projecte queda palesa quan, observant el plano d’obres, constatem que un dels pilars de fonamentació s’ha aixecat just al mig d’una de les galeries que fins al moment s’havia conservat intacta. 
Hi havia el compromís de salvar el refugi i ara mateix han desaparegut 2 dels 3 accessos. Les obres han seguit, sense que s’hagi donat resposta a l’altre compromís del Bisbat i del Districte. Com es garantirà que l’espai sigui visitable? En quins terminis ho serà? Com es gestionarà? De moment el silenci va guanyant a la memòria.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: