Parlem sobre Ludopatia i altres addiccions amb l’Oriol Martí [Entrevista]

Des dels inicis d’aquesta publicació tenim per norma, informar del que passa a Sants o del que fan els i les Santsenques pel món. Avui és un d’aquells casos en els que aquesta norma, passa a excepció. I es que si volem aprofundir en un tema com el de les dependències o addiccions cal que anem fins a Nou Barris i conversem amb el metge, psicoanalista Oriol Martí. Nascut l’any 1952, ha cursat estudis a Suïssa (1975), Bèlgica (1985) i França (1980-84). Ha exercit de Professor ajudant de classes pràctiques (1976-79) a la Facultat de Medicina de la UAB, de Professor titular de Medicina Social i Salut Pública a l’Escola Universitària de Treball Social  de l’ICESB de la URL (1980-2002) i Professor associat al Departament de Salut Laboral de la UPF en l’assignatura Complements de Ciències Socials. (2002-2008) . Des de 1982 té una consulta on treballa amb pacients que tenen problemàtiques relacionades amb la drogodependència i les addiccions en general. Les seves principals contribucions són: Conocer Claude Bernard y su obra (1980). Introducció a la medicina Social (1995). Todo lo que quisiste saber sobre la dependencia a las drogas y nunca te atreviste a preguntar. (1997). S’ha publicat una segona edició corregida i augmentada del llibre (2004) i, finalment, Claude Bernard y la medicina experimental (2006).  Els seus treballs psicoanalítics es poden trobar a la Revista Intercanvis en Psicoanàlisi i en els diversos texts publicats per Gradiva Associació d’Estudis Psicoanalítics en les diverses Jornades que ve organitzant des de la seva fundació.

Estem doncs davant una persona l’experiència i la formació de la qual no deixa lloc a dubtes que la conversa serà interessant. Nosaltres hi vam conversar durant més d’una hora sobre dependències i com aquestes destrueixen a les persones. Per això, quan parlem de l’addicció al joc, de ludopatia; Quan parlem d’un Casino a Sants, i els 40 punts d’apostes en un sol carrer, cal tenir present no només el factor físic sinó també tot allò que envolta el consum d’aquest negoci. Els condicionsants socio-econòmics i culturals, els valors que ens transmet la publicitat i el marqueting, son claus per entendre que el joc, potser no és el problema, sinó el simptoma d’un problema que afloreix en uns casos en aposta, en d’altres en consum d’alcohol o drogues en d’altres en conductes de risc sense sentit.

 

1.M’agradaria començar no tant pels continguts sinó per les formes. Al llarg dels teus escrits i publicacions o xerrades, tens una manera particular d’aproximar a l’oient o lector. Molt lligat a aspectes culturals (cinema, pintura, música, …) com històrics (què passava en cada moment històric al qual fas referència). Ens pots explicar el perquè d’aquesta aproximació entre la part científica i la part contextual, el fil vermell del teu discurs? Quina relació hi ha entre aquests aspectes si és que hi són?

No és casual. El fenomen de les dependències a les drogues i als jocs de cartes, són tant antics com la humanitat, són part de la cultura humana, en conseqüència s’han d’integrar en la lògica de l’anàlisi de la vida quotidiana en una societat donada. S’integren en l’art que aquella societat produeix, en les seves formes materials de vida, com són les relacions entre el éssers humans, les relacions entre sexes. Jo procuro -en això sóc molt de tradició marxiana- construir sempre una mirada global sobre les coses. En termes marxistes rigorosos se’n diu: la voluntat de fer una ontologia, és a dir, una anàlisi des de la totalitat i des del conflicte. Jo intento sempre en tots els meus treballs, establir aquesta visió. Hi ha una íntima relació entre una música, un estil de pintura, i connecta amb unes formes d’organitzar el treball i unes relacions socials i de producció. Per entendre l’ésser humà ens cal fer aquesta indagació global.

 

2.Les drogues, el problema de les drogues, és un recurs habitual en política com a arma llancívola – ho veiem ara amb els problemes dels narco pisos al Raval-, ja al 1991, Luis Ramallo del PP, deia que el responsable de la droga vivia a la Moncloa, i al 1996 Lopez Riaño deia que “se puede acabar con la droga”. Vist lo vist, què ha fet de bé o de malament la política institucional en el problema de les drogues?

Això que és deia l’any 1991 es segueix dient avui en dia. No ha canviat res. S’utilitza com a arma llancívola des de fa moltes dècades. Posa l’accent en la droga. És el discurs classista. Perquè el problema no són les drogues sinó les persones que tenen problemes. El tema no són les drogues, el tema que ens ha de preocupar és perquè en una societat donada, una persona, esdevé addicte a alguna cosa. I això és el que és rellevant. El problema mai són les drogues, ni la ruleta, ni la velocitat, ni el joc de cartes, ni els esports de risc, la llista seria inacabable. El tema són les persones que tenen problemes. Aleshores el que hem d’indagar és: on està l’origen d’aquests problemes, tant en el pla extern de l’individu com l’origen d’aquests problemes dins del seu si. És en la dialèctica subjecte- vida social- biologia on el fenomen es produeix.

 

3.Potser abans d’entrar en màteria sobre adiccions, ens caldria una definició sobre la mateixa, i fins a quin punt cal una droga per generar una adicció. (pàgina 43 llibre) (foto pàgina definició)

Repetim-ho. La definició fa referència al subjecte. És algú concret que va cap a una cosa concreta, és rellevant. Hi ha la mania de “sociologitzar” estrictament el problema, dient que el problema és estrictament social, i això, es mentida. O de simplement, individualitzar el problema, hi ha algú que per les seves condicions genètiques, serà addicte. Les dues percepcions són errònies. En general l’esquerra ha caigut en la primera, “si la societat anés bé no hi hauria addictes”, mentida! això és fals. Per molt igualitària, homogènia, justa i ecològica que una societat pugui ser, sempre hi haurà persones amb les seves vulnerabilitats, que seran més sensibles i, que tenen més probabilitats de ser addictes, que no pas unes altres.

 

4.L’espècie humana en el seu conjunt es probablement una espècie depenent perquè neix indefensa. Quin paper juguen les dependències originals de l’espècie en les futures dependències i adiccions? Quina relació hi ha entre la misèria o opulència en la que neix un esser humà i les seves dependències?

Des del mateixos orígens de la meva carrera com a metge, professor i investigador m’he preocupat de fonamentar teòricament,-n’estic molt orgullós-,  l’estudi de l’espècie humana des de les seves condicions antropològiques fonamentals. Des dels nostres avantpassats més antics, l’Homo habilis, fa tres milions d’anys, som una espècie radicalment depenent, i això és la història de l’espècie humana. És la nostra grandesa, però també el nostre tendó d’Aquil·les. Això és el que ha permès escriure les Variacions Goldberg, fer la Capella Sixtina i la muralla de Xina. Però al mateix temps, ens porta a situacions terribles de patiment psíquic i social. Això és la condició de la espècie. És un fet, totes les persones som dependents, hem madurat el cervell fora l’úter de la nostre mare, i ens ha acollit un úter social determinat que hem acceptat com a lògic i natural. En unes determinades situacions, les que siguin, de patiment moral (mort d’un familiar, un disgust, un desamor, o la vida se’m complica), ho podem tapar amb “lleva-penes”. Com que som fràgils, i dependents, també quan rebem pressions externes insuportables (m’acaben d’acomiadar de la feina, em fan fora de la casa, etc.) podem necessitar lubricar-les, amb un lubricant corrosiu que són les drogues.

 

5.Al llarg de cada civilització, territori, grup cultural, ha conegut i consumit drogues i substàncies que canvien les condicions psíquiques i percepcions de la realitat, ja siguin calmants, estimulants. Eren llavors un problema?

En totes les societats conegudes fins avui les tres funcions de les drogues són: com a medicament, com a medi de diversió i gaudi i com a instrument per la pràctica religiosa. Les formes de consum de les drogues estaven molt regulades, hi havia rituals d’ingesta que difícilment eren transgredits. Per posar algun exemple: les formes d’ús de la coca a l’imperi incaic no diferien gaire de les formes d’ús d l’opi al voltant dels grans rius del sud est asiàtic, o del vi al mediterrani. Les formes de producció i regulació estaven fetes d’una manera molt vinculada a la vida quotidiana i al valor d’ús que aquestes substancies tenen en un context pre-capitalista. Una altra cosa és quan comença a desenvolupar-se el mode de producció capitalista.

 

6.D’ençà del SXV i XVI, el mercantilisme impulsa el mercadeig mundial de substancies que fins aleshores estaven lligades a un territori o cultura, aquesta barreja de substàncies juga un paper determinant en la gestació de subjectes depenents?

Una de les condicions pròpies del mode de producció capitalista, és el de transmutar la fabricació de coses per ser usades a la fabricació de coses per ser venudes. La funció de la cosa emmascara i distorsiona la naturalesa de la categoria de mercaderia. Amb les drogues que eren un valor d’ús també va passar el mateix. Durant els segles XV i XVI el mode de producció capitalista va arribar a la seva majoria d’edat. Amb la descoberta d’Amèrica les substancies que canvien les condicions psíquiques varen anar deixant de ser simples valors d’ús per esdevenir pròpiament mercaderies. Exemples d’aquesta mercantilització els podem trobar en l’epidèmia d’opi a la Xina al llarg dels segles XVIII i XIX o l’alcoholisme que juntament amb la tuberculosi es desenvolupen durant la I Revolució Industrial.

7.Segons tens publicat: “Les condicions socials generen formes de salut i malaltia. Les malalties i formes de salut canvien les condicions socials”. Com de determinant és la variable Salut/Riquesa, i com les classes populars estan més exposades a patir adiccions fruit d’aquestes mancances socials?

Si una societat està ben alimentada, te bona higiene col·lectiva i personal, el sistema de salut i atenció a les malalties és correcte i el control de la natalitat funciona bé, aquesta societat, produirà més bens, la gent viurà més bé i tindrà més salut. Una societat mal alimentada, amb pèssima higiene col·lectiva i personal, manca de sistema d’atenció a les malalties i de control de la natalitat, és tot el contrari. No hi ha més misteri. En el meu llibre Introducció a la medicina social he desenvolupat -també des de la perspectiva de l’ontologia- aquesta qüestió.

Quan parlem de misèria en termes antropològics podem observar que hi ha misèries d’índole diferent. Habitualment es redueix la noció de misèria a la estrictament econòmica, però també hi ha la misèria moral. I la misèria moral és a vegades més greu que la econòmica. Devem a les descobertes que la psicoanàlisi ha anat realitzant que podem comprendre amb més profunditat les condicions especifiques de patiment moral.

8.Deu ser per això que “El mon exterior afecta a les nostres vides i pensaments i els modifica positiva o negativament”, “El mon interior canvia la nostra predisposició front el mon exterior, ja sigui limitant-nos o empenyent-nos”. Quin paper juguen les adiccions en l’alteració de les nostres vides interiors i exteriors i què ens limiten o empenyen a fer?

Et poso un exemple recent: El mon exterior dels habitants d’Alep, a Síria, durant dècades era el propi d’una vida normal i tranquil·la. Un mal dia, comença una guerra civil promocionada per multitud de factors que trenquen aquesta vida quotidiana. Les condicions exteriors afecten el psiquisme de tots els ciutadans. Els hi han destrossat no solament la vida, sinó també una de les ciutats més boniques d’Orient Mitjà. La pena per les pèrdues, la mort de ésser estimats, el patiment de la violència practicada pels integristes de l’estat islàmic, la por, la presència continua de la mort,…  això ens remet al món interior de cada persona concreta. No seria gens estrany que quan es pugui documentar millor la implicació de la guerra en la salut de les persones, aparegui també l’ús compulsiu d’alcohol i d’altres substàncies com a medi d’escapament a una situació insostenible. Per això deia més amunt que les drogues ingerides compulsivament són lubricants corrosius.

 

9.En els teus escrits parles de “Persones dignes a imitar”: Quin paper juguen les persones dignes a imitar, és a dir, la publicitat de masses, a l’hora de repetir conductes de risc?

Això és un problema generalitzat i greu. Abans, les figures dignes de ser imitades eren ideals socials, rellevants. Actualment això ha estat molt substituït per la publicitat. Ja no són únicament Madame Curie, Einstein, el Che Guevara, o una de les descobridores de l’ADN, Rosalind Franklin. Bàsicament ara domina l’aspecte exterior, la imatge, o bé activitats amb èxit immediat. La constitució de Youtube ha complicat encara més el panorama. Bloggers i influencers, marquen pautes i models estrictament orientats,  no a cultivar ideals dignes de ser continuats generacionalment, sinó estrictament a la promoció i venda mediàtica de tota mena de productes.

Es treu valor a Madame Curie, treballant durant tres dècades fent investigació, o a la contribució de Rosalind Franklin que va morir prematurament a causa de l’exposició a radiacions estudiant la cristal·lografia de l’ADN, o a l’esforç combatiu i exemplar del Che. Tot això, que són anys de treball, vides senceres queda difuminat, perquè l’única cosa que val és el cos, la imatge externa, la joventut, el moment, la insinuació, la impossibilitat per la frustració… per posar un exemple: tothom vol ser Messi o Kate Moss.

 

10. L’Ànomia segons Merton, ens serveix per a definir a l’heroïnòman, però també ens val per definir a l’addicte al joc?

Aquí Marx i Freud coincideixen des de dues posicions dialècticament contraposades: pel que fa a Marx, en relació a la categoria d’alienació. Pel que fa a Freud en relació a la categoria de compulsió a la repetició amb una forta càrrega autodestructiva. Des d’un marc teòric i des de l’altre podem observar que els dos cerquen no quedar-se amb la descripció del fenomen sinó en cercar-ne la causa. Una és la causalitat social i l’altre és la inconscient. És la constel·lació de patologies de la dependència: la drogodependència, la bulímia, l’anorèxia, el comportament addictiu sense substància com comprar, la ludopatia, els comportaments perillosos de risc, el sectarisme i finalment la traumatofilia, l’addicció a fer-se mal. Tots aquests patiments són l’aparença psíquica i social. Sota aquestes aparences hi ha un comú denominador que és la compulsió a la repetició amb una forta càrrega autodestructiva. Funcionen com a factors correlatius de causalitat: un subjecte alienat des del punt de vista social i en tan que ésser humà, més precari. El seu ensorrament psíquic serà més provable.

D’altra banda, les condicions socials en les que vivim donen desigualtats  socials creixents. Recordem la cita de Marx, en els seus Escrits Econòmics i Filosòfics de 1844, “La desvalorització del món humà va de la mà de la valorització del món de les coses”. Aquesta cita és tot un món. Perquè ens explica la lògica actual. Això te una dimensió antropològica esparveradora. Explica com les condicions de fabricació de la desigualtat social, que condicionen l’augment de la precarietat de l’ésser humà.

Què fa la civilització contemporània,  és a dir, la societat burgesa en estat terminal? El que fa és tractar cadascuna d’aquestes manifestacions com a patologies separades, que no tenen connexió entre elles, ni tenen una causa comuna. Quan apliquem categories d’anàlisi com les categories d’alienació, d’inconscient, de compulsió a la repetició, el panorama se’ns il·lumina. La neurobiologia contemporània ens ajuda encara més a reblar el clau. Podem entendre millor la causa i en conseqüència intervenir millor tan socialment com individualment.

 

11.Los jovenes no luchan! Quin paper juga la lluita de classes –o la manca d’ella- en el problema de les drogues? Quina relació hi ha entre lluita de classes i patologies addictives?

En darrera instància la lluita de classes travessa els cossos i les ments d’éssers humans concrets. Això comporta indefectiblement que factors del món exterior condicionen el funcionament psíquic dels actors que defensen interessos antagònics. Posem un exemple per entendre’ns: en la lògica de la civilització contemporània el consell d’administració d’una multinacional pot estar vivint amb una gran tensió, una vaga que els treballadors de centres distribuïts arreu del planeta fan perquè treballen en males condicions. Aquest consell d’administració està format per éssers humans concrets que pertanyen a una determinada classe, que viuen amb extrema tensió personal l’impacte d’aquesta vaga. És més que segur que un comportament no addictiu pugui esdevenir bé puntualment, bé crònicament, un comportament addictiu.  Idènticament passa a l’altra banda de la barricada: es ben conegut que les vagues per pacifiques que siguin generen una gran tensió a les persones que la realitzen i més encara si tenim en compte que estan en una situació més feble que els del consell d’administració. En conseqüència són persones molt més vulnerables. Tampoc ens sorprendrà si entre els partícips de la vaga hi ha algunes persones que també comencen a transformar comportaments rutinaris de consum en comportaments addictius.

Massa sovint, en les situacions de tensió social -per desgràcia- existeix per part de les persones una tendència a l’aïllament social que connecta amb fenòmens de desvinculació grupal, i a la realització de tota mena de comportaments addictius. És una altra manifestació de la condició de desemparament humà: massa sovint les persones en contra del que semblaria, en comptes de lluitar es droguen.

12.De tota la vida el calendari ens ha ofert espais de temps on divertir-nos, i alienar-nos, normativament. Carnavals, Festes Majors, Aniversaris, Sant Joan, Cap d’any… la cultura de festa popular ha estat substituïda per la cultura de la festa –sense adjectius-, amb un calendari força més atapeït, cada setmana de dijous a diumenge.  Això és fruit d’un canvi generacional? Cultural? De model social? Com influeix en les conductes repetitives?

Les actuals condicions de treball en l’era de la globalització on la força de treball es ven a escala global planetària, fa que en molts casos la denigració de les formes de vida i de treball, i de vida quotidiana en general, el temps de la vida quotidiana perdi tot el sentit.  L’únic temps que té valor és el temps d’oci, quan el temps d’oci hauria de ser, el contrapunt natural de la vida quotidiana. Les festes, els usos del temps, etc. es pertorben a la mesura que el temps de treball es denigra progressivament. Això és un magnífic brou de cultiu perquè la necessitat de diversió i de relaxació passi d’un consum de drogues de manera social a un consum directe de caràcter compulsiu. Les drogues de disseny i les seves derivades contemporànies han portat aquest estat de coses a una situació actual insostenible. Aquest comentari val també per altres comportaments addictius com per exemple la ludopatia.

13. Més enllà de les substàncies, hi ha les sensacions. L’eufòria de la victòria i la petita recompensa. Cosa molt habitual en el joc. Però de joc n’hi ha hagut sempre, i darrera de cada joc una aposta, des de les cartes al casal d’avis, l’aposta esportiva presencial en un partit de pilota, la preventiva en una travessa, o directament l’atzar per l’atzar de la loteria. Perquè les apostes on line trenquen la norma de les apostes i adiccions? Tenen un perfil diferenciat els seus adictes? Son diferents? Els afecta de manera diferent?

Importa remarcar que el joc forma part indestriable de la cultura humana. I darrera del joc, hi ha l’aposta, i això no te cap problema. Els jocs en general i els d’apostes en particular són una part del patrimoni de la humanitat. Ara bé, una cosa és, jugar unes partides de cartes, fer quines el dia de Nadal a la tarda, o fer solitaris amb el mòbil i una ben diferent és començar a jugar compulsivament partides de tota mena de jocs online, que de manera decisiva posen en qüestió l’economia i el funcionament mental. Tota la vida psíquica, queda absolutament condicionada per el no poder parar de jugar i això acaba portant a la persona que està afectada al desastre. Recordem la narració terrible que fa Dostoievski a la seva novel·la autobiogràfica, “El jugador”. I aleshores no existia el joc online ni els crèdits continuos de diners tal i com el món digital avui ens ho facilita!

I seguint amb el joc, observem que des del punt de vista social hauria d’haver-hi en els actuals estris digitals sistemes de control semblants als sistemes de control que funcionen a escala mundial amb el tema del joc en els casinos. Justament, el problema del joc compulsiu online es que trenca tot vincle social, i similarment amb altres manifestacions de la vida replega al subjecte davant de la pantalla del seu ordinador o el seu mòbil. Això augmenta el seu caràcter perillós. Recordem que en l’actualitat a França hi ha un debat obert molt potent sobre els usos del mòbil en l’ensenyament i per derivació en altres àmbits de la vida social.

 

14. Així doncs, la compulsió repetitiva forma part de l’autodefensa humana davant el buit social, personal (físic o psiquic)?

El ésser humà davant de situacions d’esfondrament social, com la guerra de Síria o que d’un dia per l’altre et diuen que et quedes aturat, o coses d’aquestes. Això passa en un subjecte que te un cap, que te una subjectivitat, que li és pròpia, i aquesta subjectivitat… Si aquesta persona, te el cap més o menys “ven construït”, estarà més preparat, per fer front a això, però si aquesta persona, te dèficits morals, i simbòlics, aquesta persona no hi podrà fer front, i es defensarà com podrà. La forma bàsica de defensa, molt corrent en aquests casos és adherir-se, de manera terrible, a un comportament addictiu, que funciona com una repetició… em defenso d’una situació insuportable.

 

15.Fins a quin punt els fracassos personals en clau psiquica generen dependències?

He parlat anteriorment en diverses ocasions del caràcter de lubricant corrosiu que tenen els comportaments addictius en general i el de les drogues en particular. Els fracassos personals, sens dubte, evidentment. Recordem que Freud parlava de “lleva-penes” i Marx parlant d’aquestes coses feia referència a la importància de l’alienació. Marx ho centrava en una qüestió que té una immensa en la història humana, el pes que té la religió com a refugi davant de les dificultats de la vida quotidiana i el caràcter inevitable de la malaltia i de la mort en la vida humana. Si tens un fracàs amb el teu home o la teva dona pot haver la possibilitat de complir en la pràctica allò que diu aquell “corrido” mexicà on es parla del “beber para olvidar”. També et poden acomiadar d’una feina a la que estaves molt adherit, i que vivies molt positivament i en aquell moment volent-te distreure comences a jugar en un casino “on line” i acabes enganxat.

 

16. Si l’assoliment d’objectius genera plaer… i un dels objcetius de tota vida és la mort… les tendències autodestructives son generadores de plaer?

Tots busquem el plaer, no és res estrany, és l’apaivagament de les tensions. Desprès d’un orgasme, ens apaivaguem i estem tranquils, els nens després de mamar, s’adormen, després de fer esport ens sentim bé, i per això els éssers humans celebrem sempre les coses entorn una taula. En canvi en determinades situacions de precarietat psíquica interna i externa la gent vol accentuar la reducció del patiment. No ho fa conscientment, però ho fa. I això pot portar a voler escorçar el camí que porta al final, a la mort.

Quan un heroïnòman et diu: “M’he xutat una heroïna boníssima, i per això he estat en coma dos dies”, la contradicció és dir…Ostres! Una heroïna boníssima! Quin grau d’alienació social és aquesta? Això de boníssima no en té res! Hauria de dir: és una heroïna molt mortífera, i estic viu de casualitat.

17. Més enllà de l’element de (recompensa), hi ha altres factors causals de la ludopatia? Factors neuro-biologics o psicologics?

En el tema de la ludopatia hi ha la fantasia altament erotitzada: que la partida següent tot m’anirà bé. I la següent no va bé, i en busques una altre, i cada vegada els temps de resposta són més curts i acaba que són gairebé consecutius. I això la civilització digital ho facilita molt. Alguns autors han parlat de factors al sistema nerviós humà, vinculats als temps de latència. El nostre cos està preparat per assumir unes realitats temporals. Quan vaig a les fosques i obro la llum, el meu sistema perceptiu té la sensació que és instantani, però hi ha hagut unes mil·lèsimes de segon entre encendre el llum, i la percepció de la llum. La civilització digital, es funda en aparells que funcionen electrònicament i trenca la capacitat de resposta de l’esser humà. Des de la lògica del seu sistema nerviós, no pot haver-hi una resposta instantània  i aleshores el problema s’agreuja.

Quan pensem el món en aquestes dimensions que no formen part de la nostra capacitat perceptiva temporal, això es relaciona amb situacions en les quals, els fenòmens de repetició vindrien a justificar que Freud no es va equivocar, quan va definir la compulsió a la repetició. Tan els neuro-biòlegs que han estudiat el complexíssim funcionament dels neurotransmissors cerebrals com el neuropsicolegs entorn als estudis sobre els sistemes d’estímul- resposta han demostrat positivament els límits reals del cervell humà. Sé que estic parlant d’una manera massa simplificada però, ho faig amb voluntat de fer-me entenedor.

 

 

 


Parlem sobre Ludopatia i altres addiccions amb l’Oriol Martí [Entrevista] was first posted on Octubre 23, 2019 at 11:08 pm.
©2018 “Sants Viu“. Use of this feed is for personal non-commercial use only. If you are not reading this article in your feed reader, then the site is guilty of copyright infringement. Please contact me at xqueralt@gmail.com

Pots llegir la notícia original a //www.santsviu.cat