El futur és a la barricada [opinió]

Article d’opinió publicat originalment a L’Accent a càrrec del Marc Garcia,  veí de Sants

L’estiu de l’any 1996 sortia a la llum un dels llibres que m’han marcat. Justo de la Cueva havia publicat Comunismo o Caos: la depauperacion absoluta de la juventud vasca, un llibre que portava per subtítol Carta a una joven vasca que hace unos días quemó un autobús en Pamplona. Un llibre on l’autor li explica a aquella silueta encaputxada que va veure cremar un autobús el futur que li deparava si deixava de lluitar. Aquelles accions van merèixer la condemna dels sindicats Comissions Obreres i de la UGT. A aquesta reacció, reaccionària, Justo es preguntava: “Com és possible que no us llenceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies, tots els restaurants i gran magatzems i passar-nos a ganivet a tots els que tenim més de 30 anys i que som culpables, ja sigui com a autors o usuaris, ja sigui com a simples còmplices o encobridors o maldestres submisos consentidors o, en el millor dels casos, com a maldestres incapaços, incompetents i fracassats subvertidors de l’ordre bestial i injust que patiu”.

23 anys desprès d’aquella lectura, els carrers de la meva ciutat i del meu país cremen durant dies seguits, i una dona jove és entrevistada a Catalunya Ràdio enmig dels avalots. No hi ha només una dona, en Jordi Borràs fa poques hores ens ha dit que a la línia del front hi ha moltes noies joves.

El llibre del Justo li va posar context a una generació de joves que, a contracorrent, va lluitar als carrers amb l’esperança d’un món millor, una societat millor, una Euskal Herria lliure, socialista i feminista.

L’abisme teòric i generacional que ens separa amb l’intel·lectual basc d’origen madrileny –que fa poc vam acomiadar a Etxarri Aranatz,- no m’impedeix intentar explicar perquè crec que avui en dia les seves paraules son vigents i imprescindibles.

En aquest cas, la meva no serà una carta adreçada a cap jove catalana que ahir alçava barricades a Urquinaona. Ella millor que ningú sap la realitat en la que viu. La meva és una carta a una decrèpita barcelonina que ahir afirmava a tuiter “Hijos, que lástima. Todo esto podríais haberlo hecho con Franco vivo”. Maruja Torres.

La Maruja es van passar la joventut entre gintònics i opiacis als clubs de la gauche divine mentre la seva generació era torturada salvatgement a les comissaries del règim per alçar-se als carrers.

Avui, aquesta joventut torna a prendre els carrers i no podem córrer el risc que la generació que va fracassar fa quaranta i fa vint anys, les que han permès aquest desastre, les que no han lluitat suficient, les que ho han intentat o les que ni tant sols ho han fet, li diguin a les joves com ho han de fer per revertir la situació. I és que tots els indicatius ens mostren que la nostra generació deixarà un món pitjor a les joves.

Quan, amb dinou anys, vaig marxar de casa del pares, pagava 60.000 pessetes (360€) pel lloguer compartit d’un pis de 80 metres al carrer de Sants i tenia un sou de més de 80.000 pessetes, una mica menys del que em costava el curs universitari, i anar fins a Bellaterra em costava menys de la meitat del que val actualment. I res era ideal, seguíem tenint motius per lluitar. Malgrat els nostres esforços no hem pogut aturar l’ofensiva patriarcal-capitalista ni estatal re-centralitzadora.

Avui, les joves de Barcelona que poden marxar de casa dels pares ho fan a costa de pagar 13.62 euros el metre quadrat, 1.000 euros per pis. Una xifra a l’abast de molt poques. L’atur juvenil –entre 16 i 19 anys és del 49% i del 31%, entre els 19 i 24 anys- és estructural i les que poden treballar estan abocades a un mercat on la temporalitat, la flexibilitat i la uberització les impossibilita cap ingrés regular, essent la mitjana de l’any 2017 per a menors de 25 anys un sou inferior als 13.000 euros bruts. Un mercat laboral en el qual les xifres d’accidents laborals és una constant. En els darrers anys a Catalunya hi ha hagut més de 500 accidents greus cada any i cada any moren més de 50 persones a la feina. Unes xifres que són filles de la precarietat en quèe vivim. La nova economia de plataforma fa treballar més de 1.500 joves fins durant 70 hores setmanals per sous mil·leuristesjugant-se la vida dalt d’una bicicleta.

Avui, les joves catalanes paguen les taxes universitàries més cares de l’Estat i d’Europa. I malgrat que el Parlament ha votat congelar les taxes, aquesta no és la realitat, la dreta catalana manté els beneficis empresarials per davant de les necessitats socials. Des 2009 a 2015 el curs valia 2.100 euros, i la davallada en inversió pública universitària és del 17%. S’està creant una nova minoria elitista universitària a casa nostra. Hem passat de ser la cinquena comunitat en matricules universitàries a la novena. La Llei Wert va pujar un 66% les taxes i els crèdits són un 50% més cars que a la resta de l’Estat. El resultat és la pèrdua de 1.000 joves que no arriben a matricular-se cada any.

Unes joves que tenen mares i pares, avis i avies en el millor dels casos. Joves sanes i fortes a les qual els passa la vida pel davant i veuen que les grans de la família acumulen dies en llistes d’esperapensions de merda que les condemnen al sector privat, mentre l’article 135 impossibilita ampliar la despesa pública. Resultant una transferència de diners públic al sector privat. A Catalunya, l’empresa pública Institut Català de la Salut només gestiona el 30% del pressupost en salut, per tant, el 70% aproximadament se’n va a consorcis, centres sanitaris privats, fundacions i mútues. A part de curar o prevenir, cal generar un benefici privat en un moment en què el PIB destinat a Sanitat ha passat del 5.6% al 5.3% del pressupost.

Davant d’aquest panorama esgarrifós a nivell socioeconòmic i sense futur, els tribunals espanyols neguen al Parlament català tramitar cap millora social des de fa anys, i l’octubre de 2017 van veure com la faula de la democràcia es convertia en tragèdia. Allò que van sentir a dir durant anys –sense violència es pot parlar de tot– s’esfondrava davant cada càrrega policial l’1 d’octubre. Avui, aquesta generació sap moltes coses. Sap que malgrat ser una de les generacions millor formades, no té futur. I el pitjor de tot és que potser ja no té present. Davant d’aquesta realitat, l’única sortida que els pot donar esperança és prendre la iniciativa. Aquests dies de carrers en flames no són dies de vandalisme, sinó jornades de saber-se protagonistes del seu destí sense mediació d’una classe política –i una societat– que, o bé els ha condemnat a la misèria, o bé se n’hi ha conformat. Elles, les joves que cremen els carrers, són la cangur a qui paguen en negre, la filla de la cambrera que fa hores extres que mai cobrarà, el net a qui se li ha negat la llei de la dependència, el nebot que ha deixat d’estudiar, la filla que veu com les manades són presents en el dia a dia, cadascun dels nostres joves a qui no deixem ni estudiar ni treballar. I malgrat tot, són el futur del nostre poble, són el millor present que les generacions que hem fracassat podem albirar. Fem-los costat, donem-los les gràcies, ajudem-les, curem-les, que malgrat les nostres renúncies i comoditats no esdevinguem nosaltres la gauche divine del s. XXI.

 

 


El futur és a la barricada [opinió] was first posted on Octubre 27, 2019 at 12:13 pm.
©2018 “Sants Viu“. Use of this feed is for personal non-commercial use only. If you are not reading this article in your feed reader, then the site is guilty of copyright infringement. Please contact me at xqueralt@gmail.com

Pots llegir la notícia original a //www.santsviu.cat