El silenci de la Browning – 1

Ara fa un temps vaig començar a escriure un petit relat sobre un fet que va succeir l’any 1923, en plena època del pistolerisme, al carrer del Sant Crist. Una reconstrucció novel·lada sobre personatges i fets reals que em permetria parlar sobre Hostafrancs i Sants durant aquells anys tràgics, però també sobre els anys previs a l’Exposició Internacional i moltes altres coses. Inicialment es tractava d’un simple passeig que em servia com a excusa per descriure els barris i com s’hi vivia durant aquests anys. Però a mesura que el relat s’anava desenvolupant s’anaven barrejant personatges i escenaris dignes de la novel·la negra i així el relat es va anar allargant, en excés per ser només una publicació al bloc. Per aquest motiu he decidit presentar-ho per capítols, com si fos una d’aquelles novel·les de fulletó que tant d’èxit van tenir durant els inicis del segle XX.

Aquí us la presento, espero que la gaudiu tant com jo he gaudit en escriure-la. La història que es narra està novel·lada però, dintre de les meves possibilitats, els fets i els personatges que hi apareixen es basen en la informació, sovint deformada i contradictòria, que es conserva. Per aquest motiu per a les persones que desitgin saber més dels temes descrits en cadascun d’aquests capítols, al final dels mateixos he afegit un apartat de bibliografia. I al final de totes les publicacions, quan ja conegueu els personatges amb més detall intentaré fer un capítol d’epíleg.

El silenci de la Browning – 1
El vespre arriba, però és abril i el dia s’allarga. Concretament ens trobem al dijous 12 d’abril de 1923. El carrer Vidriol, que deu el seu nom a les antigues fàbriques d’àcid sulfúric, tan necessari per a la indústria tèxtil, és pràcticament buit, només s’hi veuen rostres coneguts, algunes de les famílies gitanes que hi viuen, com és costum a tot el barri, tenen les cadires al carrer. Hostafrancs és un barri obrer i l’endemà tothom ha de treballar. En poc més de 5 anys la inflació ha encarit el cost de la vida un 90%. Però la porta del número 8 s’obre i surten dos joves, un noi i una noia, són els germans Barranco Garcia, Diego i Luisa. Diego es guarda una tarja de cartró a la butxaca de la jaqueta i s’ajusta la gorra mentre Luisa s’arrapa al braç del seu germà. Avancen pel carrer fins que davant seu apareix l’inconfusible perfil del campanar de la parròquia de l’Àngel Custodi.
Diego, de 18 anys, i Luisa, de 15, saben bé com és d’important saber de lletres. Han après que la raó porta la llum que fa falta per fer desaparèixer les supersticions. Luz, aquest és el nom de l’escola on han après totes aquestes coses, on han après a pensar per si sols. El mestre Joan Roigé i Rodó va impulsar l’escola en el si de l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir. Uns anys més tard el projecte es va traslladar al número 80 del carrer d’Alcolea. 
Gràcies al mestre Joan Roigé, els germans van aprendre a llegir. Luisa encara recorda quan va caure a les seves mans Las aventuras de Nono, de Jean Grave, i com, contagiada pel mateix afany lector del protagonista d’aquesta història, va anar devorant la biblioteca de l’escola. Allà també han estudiat aritmètica, història, astronomia, botànica, art, zoologia, anatomia, gramàtica… 
Horari de l’Escola Racionalista Luz de Sants reaprofitat per al projecte d’escola d’Esparreguera
Del bloc: Retalls d’Esparreguera 

Però els germans, i tots els infants que han passat per l’escola, han après molt més. Han après que són tan dignes com qualsevol jove de la seva edat, com qualsevol persona. I, sense ser-ne conscients, també han après que la dignitat no és gràtis, és guanya amb la lluita. Roigé, aquella figura que vestia amb roba vella sargida i passava més de mig dia amb una arengada a la brasa i una llesca de pa amb tomàquet com a tota menja, havia sigut tot un model per als infants. Amb l’escola al carrer d’Alcolea el mestre i molts dels que formaven part d’aquest projecte es van vincular amb la Cooperativa la Model del Segle XX, que de fet es trobava a poc més de cent metres de distància. Allà, aquest mateix 1923, el mestre coneixerà a una noia joveneta, la  Maria Rovira i Calsina, qui acabarà sent companya de vida i d’escola , on farà de mestre amb el nom de Germina Roura.

Roigé al centre (assenyalant), quan era mestre de l’escola de Sants
Del bloc: Retalls d’Esparreguera 

Luisa i Diego encara recorden amb tot detall els escorcolls de la policia a l’escola i recorden també com al gener de 1919, quan van suspendre les garanties constitucionals, van detenir al mestre. Amb les garanties suspeses hi havia via lliure per la censura, la clausura de sindicats, els empresonaments sense judici i les deportacions. No era d’estranyar que poc després arrenqués tot allò de La Canadenca. Els detinguts eren tants que la Model es va omplir i Roigé, com molts d’altres anarquistes, van acabar tancats al cuisarrat Pelayo.

Aquest vaixell, després d’emportar-se la seva part proporcional del ridícul espanyol a la guerra amb els Estats Units, l’any 1898, va ser nau d’entrenament i finalment presó flotant al port de Barcelona. Llavors el Pelayo es va convertir en la gàbia d’homes tant grans com Salvador Seguí el Noi del Sucre o del llibreter Tomas Herreros, culpable d’haver portat les idées de Kropotkin o Bakunin, entre d’altres, a la seva paradeta de llibres de la rambla Santa Mònica, tot un David llibertari que, armat amb una fona difonia la idea davant d’un Goliat com era la Caserna de les Drassanes.

Cuirassat Pelayo
De Desconocido – U.S. Naval Historical Center Photograph # NH 46861, Dominio público, //commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=10654605

A Joan Roigé segurament l’estat no li havia perdonat crear una escola com aquella, ni impulsar l’Ateneu Racionalista de Sants, ni molt menys que aquest ateneu del carrer del Vallespir acollis el Congrés Regional del Treball de Catalunya, el Congrés de Sants, el lloc on es va optar per crear els Sindicats Únics, que tants fruits donarien durant la Vaga de la Canadenca. L’escola del carrer del Vallespir va ser una autèntica escola de llibertat per on van passar figures tan importants com Peirats, que hi va fer classes nocturnes. Ell i gran part dels seus companys d’escola, molts dels quals rajolers, imitant el que havien après, crearien l’Ateneu Racionalista de la Torrassa al carrer del Progrés 32. 

Aquell grup de llibertaris que practicaven el naturisme, eren vegetarians i aprenien l’esperanto, entre les mirades incrèdules de molts, s’esforçaven en retornar allò que havien rebut, en portar la cultura a uns barris que havien anat creixent desordenadament com una extensió de Sants, amb l’arribada de milers de persones per treballar a les fàbriques de Sants i de l’Hospitalet. L’especulació urbanística, com una taca d’oli, s’havia anat escampant des del centre de Barcelona fins al seu cinturó, arribant a Collblanc i la Torrassa, on els promotors immobiliaris van impulsar la construcció d’habitatges en passadís. Hospitalet encara seguiria creixent sense cap ordre urbanístic fins que l’any 1926 l’arquitecte municipal, Ramon Puig Gairalt, va plantejar un pla d’Eixample i Sanejament Interior.

Si Peiats i els seus companys van decidir obrir nous espais on difondre la idea a l’Hospitalet, per la seva banda Luisa i Diego seguien vinculats a l’Ateneu Racionalista de Sants ja que formaven part del Grup Juvenil.

Continuarà.

Per saber-ne més:

Articles

ESCURSELL I DOMÈNECH, Aleix, Joan Roigé, el mestre al bloc Retalls d’Esparreguera

ESCURSELL I DOMÈNECH, Aleix, Sumaríssim 28.360 al bloc Retalls d’Esparreguera

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: