I què farem després…?

Una nova crisi capitalista ha arribat, aquest cop en forma de pandèmia, i són moltes les conseqüències què, una vegada més, assumirem la classe treballadora en el seu conjunt. Quins són els efectes que tindrà aquest virus sobre la nostra consciència de classe? Aquesta és la major de les preguntes que ens hem de fer.

El que aquesta crisi torna a posar sobre la taula és que les dones de la classe treballadora són, un cop més, les més afectades. Som nosaltres les que ocupen les feines més precàries, que segueixen sent necessàries tot i l’aturada parcial de la producció, feines de neteja, de cures i atenció a persones no autosuficients, per això mateix som nosaltres les que patim una major exposició al contagi. Alhora, també dins del confinament som les més afectades: perquè som les dones que vivim soles les que patim una major exclusió social, perquè som nosaltres a qui se’ns obliga a compartir el confinament amb els nostres maltractadors.

Així, la crisi del COVID-19 ens recorda qui som les que realment movem el món: caixeres de supermercats, personal sanitari, transportistes, cuidadores (tant li fa si rebem o no un sou per les nostres labors), personal de magatzem, treballadores del transport. Si nosaltres ens aturem, el món s’atura. És aquesta l’única eina real que tenim les treballadores: la nostra força com a conjunt. En aquest moment més que mai l’organització sindical es mostra com una necessitat per garantir-nos el dret a una vida digna. Els «vells» eslògans de la solidaritat i el suport mutu prenen, ara, més força que mai. Cal organitzar-nos per lluitar totes plegades per tenir una vida que valgui la pena viure.

En els últims dies, la realitat d’aquest sistema deprededador ens ha colpejat en forma d’EREs i ERTOs, acomiadaments injustificats, finalitzacions de contractes temporals sense explicació, irregularitats en les comunicacions amb les treballadores, vacances obligades… Situacions laborals molt comunes què moltes treballadores del nostre barri han decidit compartir i treballar amb el Grup Laboral de Sants.

No són moments fàcils per organitzar-se i lluitar. El confinament també en desposseeix d’aquelles eines que històricament vam guanyar amb tantes lluites: des de la possibilitat de fer vagues generals o parcials, o senzillament piquets, fins a la mera possibilitat de demanar una inspecció de treball. Totes han quedat aturades per evitar una propagació més ràpida de la pandèmia, però les assemblees segueixen via telemàtica i necessitem més mans i temps què mai. Però tot això no ha de fer defallir els nostres interessos comuns i les possibilitats de treballar plegades per revertir el més aviat possible les situacions d’injustícia que s’han donat i es donaran els propers dies o setmanes.

Hem de tenir present que aquest virus i la seva gestió, també són una qüestió de classe, com demostra el fet de que al nostre Districte, els barris de la Marina del Prat, la Marina del Port i La Font de la Guatlla, què són els més empobrits, també són els que concentren una major quantitat de contagis. La manca de materials d’autoprotecció, i sobretot l’obligatorietat d’assistència a les feines no essencials, fan d’aquests contagis un problema de classe. Un problema al que cal respondre com a classe. 

Davant dels tancaments i els acomiadaments massius via ERTOs, davant de la fragilitat d’aquest model econòmic basat en la terciarització i el turisme, davant dels últims desproposits del Gobierno central que torna a posar sobre les nostres esquenes una situació que no hem provocat (amb el tancament obligat de totes les feines i la possibilitat de recuperació de les hores no treballades), davant de les mesures excepcionals implementades per l’Estat i la Generalitat que carreguen sobre les mes més precàries uns mesos veniders de retallades salarials, augment de l’atur i contractes temporals, incapacitat de conciliació laboral i personal per recuperar les hores… Davant d’aquesta situació hem de prendre posició com a classe.

S’ha demostrat de nou que els sindicats grocs estan al servei de la patronal i del govern. Pactisme i venda de les treballadores; negociacions a la mínima sense mossegar la mà que els hi dóna de menjar… I és aquí on els sindicats combatius i els grups i les xarxes de suport mutu han de prendre la paraula. I tornar a posar sobre la taula tot un conjunt de preguntes fonamentals:

  1. Perquè l’expropiació i la col·lectivització de les empreses en fallida no es pot posar sobre la taula, i recuperar allò que era nostre?
  2. Perquè la externalització de serveis empitjora les condicions laborals i de les usuàries?
  3. Perquè no podem assumir que el control popular dels mitjans de producció són part del camí per assolir una societat lliure d’explotació?
  4. Perquè no reconèxier que només una sanitat pública i universal sense cap esfera privatitzada, pot fer front a mantenir la vida per sobre dels beneficis econòmics?
  5. Perquè l’expropiació de pisos als fons voltor i als grans tenidors és una necessitat i no només una consigna?
  6. Perquè la sobirania energètica o alimentària són cada dia necessitats més bàsiques pel conjunt de la classe treballadora?

Com a classe treballadora cal que tornem a fer-nos aquestes preguntes.  Potser no eren idees desfasades les que proposàvem… Pot ser això no és el final de res, sino què ha de ser l’inici. L’inici de tot allò on posarem la vida al centre per sobre de l’economia i els mercats. L’inici d’allò que moltes van somiar i treballar abans que nosaltres. Perquè està a les nostres mans i en l’organització als centres de treball, en sindicats de classe i combatius, l’inici d’una societat sense classes. Organitzem-nos. La responsabilitat és col·lectiva!

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: