Des de la finestra

Un mes després de l’inici del confinament, les hores, els dies i les setmanes passen cada cop més lentament a casa, sense poder gaudir de la primavera de manera plena. Els nostres costums i rutines han canviat de manera forçosa. Teletreballem (o ho intentem, malgrat la canalla) les persones més afortunades que no s’han de jugar la vida a diari, de camí a la feina o a la feina mateixa. Privilegi d’oficinistes ben allunyat de la dura realitat del treball a la fàbrica o als carrers, on el virus campa lliurement, a la recerca de noves víctimes desemparades i abandonades pels dirigents del gran país on sembla que 16.000 morts no són res i tot s’arregla si estem “todos unidos” al voltant d’una bona paella a la platja o tot mirant la final de la Champions…
Portes endins, ara la majoria hem descobert les videoconferències per poder veure’ns les cares amb els amics, la família o les companyes i companys de feina. També fem esport de manera casolana: passejar pels terrats o els balcons o, una minoria privilegiada, pedalar amb una bicicleta estàtica. Pedalar per restar al mateix lloc. Caminar per arribar al mateix lloc. I sortim els cops que calgui a llençar les escombraries o a mirar si el cotxe segueix aparcat on el vam deixar, amb la sensació de malifeta perdonable, sobretot quan descobreixes que el veí del 4t 3a ha passat ja tres cops pel carrer, sense gos ni carro de la compra ni res que el pugui justificar davant la implacable policia veïnal, la nova inquisició del maleït 2020, que primer ens va arrabassar les platges i ara amenaça en deixar-nos sense vacances. I mentrestant, qui pot col·labora amb el veïnat a la seva manera, fent la compra, cosint mascaretes casolanes o el que calgui.

Bé, tot plegat també ens ha fet canviar la manera d’expressar-nos. Si més no, la manera de manifestar-nos per expressar les nostres fílies i fòbies. Sempre des de la finestra o el balcó, aplaudiments sincers i agraïts a tota la gent que s’hi està deixant la vida per salvar les vides dels altres, cassolades furibundes contra el Borbó, personatge que representa tot allò que no ens representa (“els catalans no tenim rei”) o cassolades que ressonen ben lluny, a Brussel•les, per tal de fer sentir l’escalf de totes a un dels nostres que va haver de marxar a corre-cuita abans que no l’enxampés la benemèrita.
Ara, quan les xarxes són més necessàries que mai per seguir com podem amb el nostre activisme, en comptes de baixar als carrers per aplegar-nos amb les companyes i els companys de militància i cridar col·lectivament les consignes que pertoquin, pintem un llençol blanc a mode de pancarta per reivindicar una sanitat pública de debò, per al poble i amb el poble. Drap que pengem perquè tot el veïnat el pugui veure (i fer el mateix) a l’hora dels aplaudiments al nostre estimat personal sanitari, al capvespre de cadascun dels infinits dies de tancament forçat. O compartint de manera virtual l’emoció d’una flama en record d’un altre dels nostres, aquest més allunyat en el temps i l’espai, però no per això menys nostre… I fent arribar els nostres missatges de felicitació a la gent amiga d’Euskal Herria, que avui, diumenge de Pasqua, celebra el seu dia també a casa seva, confinada fins a nova ordre… I així cada dia, cada hora, cada setmana fins que arribi el dia en que totes menys les que ja no hi siguin, devorades pel virus, tornem als carrers a passar comptes.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: