El dia que tornarem a trepitjar la pista de ball

Ets a casa. Estàs fregant plats, mirant la tele, o potser cuidant la criatura, posant-li menjar al t gos o fins i tot treballant. No pots sortir més que pel que es considera estrictament necessari: fer la compra, anar al metge, treure el gos a passejar, i clar, això sempre que no siguis de les que han de seguir anant a treballar perquè penquen en un servei bàsic – o perquè són víctimes d’una empresa abusiva que ha trobat una manera d’evadir-se de les normes sanitàries.

El confinament et fa descobrir que les parets de casa teva són més primes del que imaginaves. Sense gaire esforç pots sentir les converses de les veïnes a l’altra banda de la paret, però sobretot la música que escolten. Un ritme sostingut, pandereta, piano i baix elèctric, i la veu de la Nina Simone que canta I really want to see you Lord, amb el picar de mans del públic que en segueixen hipnotitzades el compàs.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és photo_2020-04-18-18.02.35-576x1024.jpeg

Abans que puguis adonar-te’n, el ritme que travessa els maons i les rajoles t’ha contagiat un peu que va picant el terra. El tempo s’obre camí, cos amunt, cap als malucs, cap als braços i el tors, fins arribar finalment al cap. Comences a ballar sola a casa teva, et reapropies de l’espai que t’envolta i el vas omplint amb els teus moviments. Tanques els ulls i recordes l’última vegada que vas estar a la pista de ball, envoltada de cossos en constant moviment. Cossos que desprenen calor, cossos travessats per la descàrrega elèctrica de la música, contagiats per l’eufòria del gest rítmic: cossos que en definitiva busquen evadir-se de la rutina ofegant del treball assalariat sota el capitalisme.

A aquesta relació entre pista de ball, evasió i classe treballadora està dedicat el volum Bailar hasta morir: breve historia de la pista de baile, edició especial de la fanzine Dolly Records, publicat el passat gener per l’editorial valenciana Antipersona. Es tracta d’un volum col·lectiu que proposa una aproximació a la pista de ball, considerant diferents etapes de la seva història al llarg del segle XX. Com bé resumeix l’editorial del volum: El ser humano lleva bailando toda su vida; a veces por obligación, otras por tradición o superstición. Pero es en la primera mitad del siglo XX, con la aparición de los clubs y las discotecas, cuando el baile como forma de ocio se hace masivo. Tras dècades de luchas, las condiciones de trabajo de la clase trabajadora parecen mejorar, se reduce la jornada laboral y aparece el tiempo de ocio como lo conocemos hoy en día. La pista de baile sustituye el bar pero la realidad es que, ya sea mediante el alcohol de la taberna o mediante la pista de baile, los trabajadores del mundo necesitan evasión. Escapar de una rutina asfixiante y dejarse llevar por la música (p.5).

El llibre explora les diferents dimensions de lo polític que es manifesten, de manera heterogènia i sovint contradictòria, a les pistes de ball més diverses, arreu del món durant el segle XX. Així, per exemple, descobrim la història dels orígens de la música disco que, a la dècada dels setanta, anys abans de transformar-se en un fenomen musical de masses, és el principal mitjà d’evasió de la població racialitzada de barris lumpen novaiorquesos com el Bronx i Manhattan. Al Village, una de les zones més deteriorades i menystingudes de la Manhattan de llavors, escriu Layla Martínez, molts dels locals disco esdevenen llocs de referència per totes aquelles persones que no s’adapten a les “restriccions de gènere que la societat els reserva”:

Drags con cardados imposibles, chicas trans que pisan el parqué como las divas que son, butchs con el pelo lleno de gomina que marcan brazos de escándalo, papis puertorriqueños bisexuales con pantalones ceñidos: todos tenían un sitio en la pista de baile. La gran mayoría de ellos son además negros y latinos, así que saben de sobra lo que es vivir en una sociedad que se empeña en joderte. (p.19)

Fora d’aquella pista, recorda l’autora, hi ha les feines sense contracte, la prostitució als molls, les tundes de la policia, els pares borratxos, les factures sense pagar, els blocs de maons. Però a dins és diferent: “Puedes dejarte llevar por la música y ser tú mismo […]. Puedes formar parte de una comunidad, sentir que tu vida era valiosa y tu cuerpo deseado. Puedes sentirte libre” (p.19).

Retrobem aquesta mateixa sensació, la de formar part d’una comunitat que pren cos a la pista de ball – poc importa si aquesta és un lloc concret dins d’un local del Bronx, o un clar enmig d’un bosc britànic – també al relat que fa en Guillem Serra de la generació rave britànica i de les seves peregrinacions al llarg de l’autopista M25, inaugurada el 1986 per la primera ministra Margaret Thatcher. L’Anglaterra d’aquells anys, més enllà de ser el laboratori d’experimentació, juntament amb els Estats Units presidits per Reagan, de les primeres polítiques pròpiament neoliberals implantades per la ministra més odiada per part de la classe treballadora, és també la terra on les festes d’acid house desborden les discoteques i comencen a reapropiar-se del territori: “En la campiña, en las fábricas abandonadas, en el medio de la nada: las raves habían llegado para hacerse con el territorio” (40).

Tot i mancar d’una consistència política real, les raves de la època eren l’escenari d’una experimentació, quasi ritual, de tot allò que la maquinària productiva neoliberal intentava cancel·lar: una experiència comunitària dels cossos i de l’espai, habitualment augmentada pels efectes de les drogues. Una experiència que, abans que un difós esperit anarcocapitalista se n’aprofités per generar ingressos i abans de la persecució judicial de qualsevol festa lliure implementada amb el Criminal Justice and Public Order Act de 1994, es reivindicava com a total i completament improductiva.

Altres capítols del volum consideren el potencial d’evasió de les sales angleses de Northern Soul, les contradiccions intrínseques de les discoteques soviètiques -suspeses entre les directrius del Konsomol (l’ala juvenil del Partit Comunista), les influències de la música disco i els inicis de la música electrònica importats clandestinament d’occident -, i fins i tot les aventures i desventures dels pioners de l’escena musical valenciana que passaria a ser coneguda com a “ruta destroy” o “del bakalao”.

La lectura de les històries recollides en aquest llibret funciona com a catalitzador dels desitjos d’evasió reprimits durant una quarantena que no contempla ni espai ni temps per l’esbarjo comunitari. Automàticament, ens trobem a pensar en el dia que tornarem a trepitjar la pista de ball, el dia que tornarem a ballar al carrer per fer-lo nostre. Aleshores, després de tanta reclusió i distanciament social, potser tornarem a tenir aquesta experiència de comunió dels gestos i dels cossos, viurem conscientment tota la càrrega política del nostre propi ball.

De moment, haurem de conformar-nos amb llegir-ho a les pàgines d’aquesta estupenda fanzine, i a practicar els nostres millors passos a la cuina, amb el fregall a la mà, seguint la música que els veïns disparen a tota pastilla.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: