Narrar en vidre

Si entreu a la seu del Districte de Sants Montjuïc, l’antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs que, per cert, mai ha sigut l’ajuntament de Sants, i pugeu la majestuosa escala que porta a la planta principal trobareu la Sala de Plens, un espai ple d’elements artístics que ens permetrien estar hores explicant coses tant sobre el treball artesà que implica fer totes aquelles peces: escultures, esgrafiats, treball de forja o mosaic hidràulic; com sobre la iconografia que aquests elements evoquen.

Però si és el primer cop que hi entreu, potser l’element que més us cridarà l’atenció, i que us sorprendrà que tanmateix resti amagat als caminants que van i venen per la Creu Coberta, són els magnífics vitralls que il·luminen tota la sala, unes autèntiques joies del noucentisme dissenyades pel pintor Francesc Labarta.

Labarta, que va néixer a Barcelona l’any 1883, segurament ja portava la pintura a la sang, ja que el seu pare Lluís Labarta i Grañé, era dibuixant, i el seu avi matern, Eusebi Planas havia sigut aquarel·lista i litògraf. Després d’estudiar a la Llotja i formar-se a l’estranger Francesc Labarta va tornar a Barcelona, impulsant l’agrupació Les Arts i els Artistes. Labarta va treballar a disciplines diverses, dins l’àmbit de la pintura i el dibuix: Va practicar el paisatgisme i la pintura mural, va ser col·laborador d’algunes de les molt populars publicacions satíriques catalanes, com el Papitu, l’Esquella de la Torratxa o La Cuca Fera, i va treballar en les arts aplicades, projectant elements tant diversos com ferro forjat, catifes, vitralls o mosaics. 

En aquest darrer àmbit Labarta va treballar amb Domènech i Montaner a l’Hospital de Sant Pau, on va ser l’encarregat de dibuixar uns panells amb la història de l’hospital que Mario Maragliano va transformar en mosaics per decorar l’exterior del pavelló d’administració. Al projecte d’Hostafrancs, que Labarta va signar l’any 1914, va presentar elements al·legòrics i referències mitològiques.

Des de l’any 1906, amb els seus articles diaris a La Veu de Catalunya, Eugeni d’Ors, havia començat a influir en els gustos estètics dels catalans i les catalanes. L’ordre es contraposava a la rauxa que havia significat el modernisme i les icones de les cultures grega i llatina, tornaven a ser referents per als artistes. Figures mitològiques però que s’incorporaven a paisatges quotidians on la modernitat, identificada amb el progrés i la indústria, hi era molt present. 

Barcelona donant la benvinguda als pobles del pla a la ciutat
L’Esquella de la Torratxa, 1897

Barcelona, que en les dècades que la van portar de l’enderroc de les muralles, l’any 1854, a l’agregació dels pobles del pla, l’any 1897, havia crescut de forma exponencial, també s’havia introduït en l’imaginari col·lectiu com una dona ricament vestida que portava la corona amb un ratpenat. Una símbol heràldic lligat a la figura de Jaume I i als territoris de la corona d’Aragó. Aquesta dona representant la ciutat de Barcelona es va fer present als diaris, especialment a la premsa satírica de l’època. Així doncs Barcelona esdevenia protagonista a les pàgines de publicacions com l’Esquella de la Torratxa. Per tot això no és d’estranyar que Francesc Labarta tingués presents tots aquests referents a l’hora de projectar el monumental vitrall de la Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, edifici que per aquell 1914, ja era l’edifici de referència de l’annexionat poble de Sants. En aquells moments Hostafrancs, Sants, la Bordeta i Les Corts van quedar dins del Districte VII de Barcelona.  

Si us fixeu en el gran vitrall que es troba a la capçalera de la sala descobrireu una al·legoria que ens està explicant la història recent de la ciutat en aquells inicis del segle XX. Aquest vitrall, equilibrat i geomètric, com marcava el noucentisme, ens presenta a una figura femenina asseguda en un tron. Amb tot el que hem comentat fins ara fàcilment podreu deduir que aquesta dona, tot i que en aquest cas no porta la corona amb el ratpenat, és Barcelona, us ho confirmarà l’escut de la ciutat, que es troba per sobre de la figura. 

A banda i banda es troben dues figures masculines, dos barbuts que mantenen uns corns a les seves mans. Són banyes de l’abundància, un símbol de la riquesa que segons la mitologia troba el seu origen a les banyes d’Amaltea, que Zeus va trencar de forma accidental. Si us fixeu bé en la figura d’aquests barbuts i penseu en una de les escultures que podem trobar als carrers de Sants, us resultarà familiar. Aquests barbuts, com ho és també l’escultura que trobeu a la font de la plaça de Sants, el popular Xato, són representacions dels rius, aquests corrents d’aigua que enriqueixen un territori.

El vell Llobregat, fotografia de Carme Illa

Amb totes aquestes dades segur que podeu veure aquest vitrall al·legòric d’una forma diferent, quasi com un plano. Barcelona que, superades les muralles i estesa pel pla annexionat els antics pobles independents, ja regna de riu a riu, des del Besòs al Llobregat. Per si encara teniu algun dubte podeu mirar de nou a la part superior del vitrall i veureu els recipients ceràmics per contenir l’aigua.

Si seguim amb els vitralls de la dreta trobareu una triada de deus que ens permeten parlar dels 3 principals eixos econòmics, tant a Catalunya, com, més concretament, a Sants. El primer ens mostra al déu grec Hermes, assimilat al romà Mercuri. El veloç déu que, gràcies a les ales dels seus peus, va ser missatger dels déus i també associat al comerç. No en va l’arrel de la paraula mercuri és la mateixa que la de mercaderia. Si us fixeu bé en el vitrall podreu veure, en petit, un edifici important de la ciutat, les Drassanes. El port era llavors la principal entrada i sortida de mercaderies de la ciutat.

Al següent vitrall trobareu la grega Demèter, que els romans transformaren en Ceres, deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat. El seu nom ens porta a l’origen del mot cereal. Entre els déus grecs també trobem a Príap, del qual a la pròpia Creu Coberta va aparèixer una enorme escultura l’any 1848. Però tenint en compte que el principal atribut del déu és el seu enorme fal·lus i la seva continua erecció, podem entendre que l’escultura quedes amagada per anys al magatzem del museu arqueològic i que aquesta no fos una referència en l’ideari clàssic ideal dels noucentistes. Demèter, o Ceres, apareix en un escenari on es pot identificar clarament una clàssica masia catalana.

A la darrera part d’aquest tríptic hi apareix Atena, que seria assimilada a la romana Minerva, la deessa de la saviesa i de l’artesania. Un treball artesà, que en aquells accelerats anys del segle XX, havia esdevingut industria. La deessa apareix envoltada del fum de les moltes xemeneies que inundaven Barcelona. Fum que nosaltres ara definiriem com a contaminació però que, especialment, per als homes de negocis d’aquells anys eren diners. 

Per descobrir com es fa el treball de vitralls com aquests crec que res millor que poder-ho veure. Per això us comparteixo un vídeo de l’Art del Vitrall en que van seguin pas per pas.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: