Secessio Plebis, la construcció de la ciutat popular

Corre l’any 494 aC, ens trobem a la Roma republicana, una societat dividida en dues grans classes socials, els patricis, que gaudeixen de grans privilegis, i els plebeus que resten exclosos dels càrrecs de poder i dels espais d’influència política. Per sota de tots ells els esclaus que són considerats instrumentum uocale, literalment instruments amb veu. Però ara Roma mira als plebeus amb uns ulls diferents. Dos pobles itàlics, els eques i els volscs disputen la supremacía romana a la península, per això Roma vol organitzar un exèrcit i necessita els plebeus. 

Però els plebeus també pateixen la seva pròpia crisi, en aquest cas econòmica. Molts estan endeutats i, en conseqüència, en perill de convertir-se en esclaus dels seus acreedors, segons la llei romana. Per això es neguen a entrar a l’exèrcit mentre això no es modifiqui. Els patricis accepten però finalment no compleixen la seva paraula i així doncs els plebeus prenen una decisió amb determinació, abandonaran la ciutat.

Marxen en direcció al Mont Sagrat per fundar una societat paral·lela. Una acció col·lectiva emancipadora que farà claudicar als patricis. A partir d’aquest moment ja no es perdria la llibertat per culpa dels deutes i els plebeus aconseguirien la creació de dos magistrats nous, els tribuns de la plebs, amb dret de veto a les actuacions del Senat que afectessin als plebeus i la creació d’una assemblea plebea. Enfilats al capdamunt de la seva piràmide social els patricis havien vist amb terror com si l’escalafó inferior desapareixia ells, i els seus privilegis, caurien. 

Però saltem 2.400 anys cap al futur per situar-nos a l’estat espanyol del darrer terç del segle XIX. Als mars les galeres han sigut substituïdes per vaixells de vapor, que naveguen en direcció a Cuba. La majoria són vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, l’empresa d’Antonio López, o com el coneixen popularment a Barcelona, el Negro Domingo, per la seva relació amb el tràfic d’esclaus. Els instruments amb veu, segueixen sent un negoci rentable, ara planten canya de sucre, tabac o cacao. Alguns d’aquests vaixells faran el viatge de retorn a Europa carregats d’aquestes mercaderies. De vegades però les naus naveguen cap a les amèriques carregades de joves catalans. Els porten a l’escorxador, a unes guerres, on faran la seva contribució de sang envers la pàtria, defensant uns interessos que els hi són aliens.

A les planes, al voltant de les ciutats, s’alcen les xemeneies i els cels han vist desaparèixer els blaus per transformar-se en grisos, en núvols de sutge. No ho veuen, però milers d’obrers i obreres també han tenyit els seus pulmons respirant aquell gris. És el progrès, una paraula que uns quants privilegiats han convertit en bandera. I mentre aquests pocs l’agiten, omplint les seves butxaques milers de persones s’han vist arrossegades del camp a la ciutat a treballar a l’enorme engranatge de les fàbriques tèxtils. 

Però aparquem les metàfores i la poesia per unes línies. Als afores de Barcelona pobles com Sants, Sant Martí o Sant Andreu es transformen a un ritme vertiginós. Nous veïns i veïnes vinguts de comarques s’hi instal·len per treballar a les fàbriques. A Sants, per exemple, seran molts els migrants provinents de l’Anoia, seguint les passes dels Muntadas. Els propietaris de terres ara planten pisos als camps on abans hi plantaven cereals, arbres fruiters o vinyes. Totes aquestes persones nouvingudes aviat es veuen lligades a un sistema que només compta amb elles com a mà d’obra, on tenen menys valor que el carbó que escalfa l’aigua per fer-ne vapor, ja que, com a recurs, són més abundants. 

I així dones, homes i criatures comencen a treballar extenuants jornades de 12 hores a fàbriques que no s’aturen ni de nit ni de dia. Sovint treballen a preu fet, sense més contracte que un acord verbal. Viuen temerosos de les noves màquines de noms impronunciables que arriben de l’estranger i que a la seva vida es tradueixen en comiats i fam. Encadenats a una inèrcia que els arrossega dels telers i les màquines de filar al llit i del jaç de nou als tallers i les fàbriques, quasi sense temps per pensar ni per organitzar-se. Sempre sota l’atenta mirada d’amos, de guàrdies civils i eclesiàstics. 

Però després de totes aquestes hores de treball esgotador obreres i obrers veuen com, els pocs diners que guanyen, cada cop arriben amb més dificultat per comprar uns aliments que s’encareixen de forma desproporcionada. Tampoc tenen gaires oportunitats per millorar. Amb sort els nois joves que entren a treballar a la fàbrica poden escalar alguna posició a mesura que aprenen l’ofici, les noies ni tan sols això. La gent que viu a aquestes barriades, que s’escampen com una taca d’oli que desdibuixa les fronteres dels antics municipis, tampoc tenen accés a l’educació. La gran majoria no saben ni llegir ni escriure i difícilment n’apendran. Han de dedicar tota la seva energia i temps a la feina als vapors, però encara que poguessin les escoles a les barriades obreres no són suficients i la majoria estan controlades per l’església.

Sovint, quan l’humiliació ja és massa gran, l’explotació i la repressió en que viuen aquests homes i dones fa que s’encengui en flames la ciutat i que s’alcin barricades per defensar la seva dignitat. Les excuses que encenen la Rosa de Foc de vegades poden semblar peregrines, com uns braus mansos a una cursa. Però això seria com mirar una gran onada des de la superficie, veient l’escuma però sense entendre les corrents marines que impulsen aquesta massa d’aigua.

Les barricades són més que les proteccions espotanies que la gent de la ciutat forma aixecant les llambordes, omplint sacs de sorra o creuant els carros, a Barcelona i a tots els pobles del pla les barricades formen part d’una geografia invisible que, tanmateix, està ben present en les ments dels obrers i les obreres. Les xarxes de suport dels barris s’organitzen a l’entorn de les barricades i tots i totes saben, arribat el moment, quina barricada han d’anar a aixecar i defensar. Així als carrers durant els esclats revolucionaris s’alcen les barricades com quan durant les festes majors s’engalanen els carrers. 

No es d’estranyar que Engels, l’any 1873, afirmés que cap ciutat del món, com Barcelona, havia viscut tantes lluites a les barricades. La seva construcció dificultava el control militar de les revoltes obreres. A més, per arribar al Raval, el barri on s’havien instal·lat les primeres fàbriques i que per tant eren el principal nucli de conflictes dins de la ciutat, les tropes aquarterades a la Ciutadella es veien abocades a carrers laberíntics i estrets on eren sotmeses a una pluja d’objectes contundents i aigua bullent. 

Per aquest motiu es va planificar una reforma urbanística de l’interior de la ciutat. S’obriria un eix recte i ample que aniria de la Ciutadella al Raval. Un eix que va començar amb l’obertura del carrer Ferran l’any 1826. L’any 1840 el carrer va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l’Àngel. L’any 1852 el projecte va seguir amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Pel mateix motiu, a Madrid, també es va veure amb bons ulls el projecte d’eixample de Cerdà. Els traçats rectilinis facilitaven els desplaçaments de tropes i els xaflans dificultaven la construcció de barricades.

Però potser hi ha una cosa que als amos fa més por que les barricades i que els esclats de ràbia continguda. Una por potser més subtil. És el mateix terror que, segles enrere, havia fet tremolar als patricis romans en veure que si els plebeus marxaven de la ciutat, sota dels seus peus no hi hauria més que un abisme. Un pànic que inunda els despatxos dels amos i que ressona com un bram als espais del luxe a la ciutat cada cop que a una protesta o una manifestació obrera es crida: Associació o mort! És la seva capacitat d’unir-se. Els proletaris junts poden arribar a ser molt forts. Per això al llarg de tot el segle XIX la gran lluita del moviment obrer serà pel dret a l’associació i per això mateix l’estat, sempre al servei de les elits, farà tot el possible per evitar-ho.

Inicialment els obrers es van anar organitzant en associacions d’ajuda mútua, sovint reminiscències de l’organització gremial dels artesans. Amb aquestes entitats els treballadors s’ajuden els uns als altres en cas de malaltia o atur, però aviat també comencen a servir en situacions de vaga, ja que permeten als obrers fer caixes de resistència que els permetran mantenir la lluita. L’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, creada l’any 1840, serà un dels primers precedents, tot i que patirà una història de prohibicions i canvis de nom. 

El que els propietaris de les fàbriques no estan disposats a acceptar de cap de les maneres són entitats obreres fortes que s’asseguin a fer negociacions col·lectives. Per això aquesta serà la gran lluita d’aquest moviment obrer embrionari. I un dels seus moments àlgids la Vaga General de 1855, la primera a l’estat, una lluita pel dret a l’associació obrera que va ser la continuació per la lluita en contra de les selfactines, que va tenir lloc un any abans. Aquesta vaga va desconcertar a la burgesia per l’enorme capacitat de mobilització del proletariat, que van aturar les fàbriques als principals nuclis industrials de Catalunya, mobilitzant a prop de 40.000 persones. A Sants la por dels amos va esdevenir pànic quan el primer dia del conflicte els treballadors van assassinar al director del Vapor Vell, Josep Sol i Padrís, qui llavors era president de l’Institut Industrial de Catalunya, entitat que amb el temps seria precedent del Foment del Treball Nacional.

A l’ombra de les revoltes que omplen les pàgines dels diaris burgesos, descrivint les flames però sense explicar que el veritable combustible que les encén són les desigualtats socials, a la majoria de barris ha començat una tasca lenta però contínua. Potser sense ser-ne conscients, els obrers i les obreres, estan emulant als plebeus de Roma. No, no han marxat de la ciutat, però d’alguna manera han començat a construir la seva pròpia ciutat dins d’aquesta. 

Una tasca emancipadora que poc a poc va omplint tots els àmbits de les seves vides. Aviat s’escampa el moviment ateneista pels barris i pobles. Arreu van començar a florir ateneus, portant la idea a uns carrers on fins llavors només hi tenia cabuda un treball explotador. Amb els ateneus el poble van començar a tenir una cultura pròpia, popular. Als ateneus s’obren escenaris al teatre i a la música. També els llibres arriben a les barriades i amb ells idees diferents de les que fins llavors s’escoltaven des dels púlpits. Qui pot, llegeix a Proudhon, a Kropotkin, a Bakunin o a Marx, d’altres, potser la majoria, devoren les obres de Victor Hugo, que fa furor en els ambients populars. D’ateneus n’hi haurà de molts tipus. Alguns més generalistes, d’altres de marcada tendència ideològica. 

A Sants el pioner va ser l’Ateneu de Sants, fundat a l’entorn dels anys 1864 i 1865 al Café de Casa López a la Carretera. Una entitat que a mesura que va anar creixent va anar canviant de seu. L’any 1877 es va traslladar a la Casa Farigola, a la cantonada de Sants amb Riego i finalment l’any 1894 el terrissaire Francesc Batllori va encarregar una nova seu al mestre d’obres Enric Figueras, també soci de l’ateneu s’establiria a la seva seu definitiva al carrer Cros, un edifici que ja va entrar en funcionament a inicis del segle XX. Aquest era un projecte força interclassista, ja que si mirem alguns dels que n’eren socis trobem figures destacades a Sants com el metge Josep Saltor, Josep Grañé, qui seria alcalde de Sants del 1891 al 1893 o Agustí Cuyàs, propietari agrícola; però també treballadors de l’Espanya Industrial, com Juan Orriols, que n’era maquinista o Juan Vilalta que era un dels encarregats de la fàbrica; o d’altres amb feines tan diverses com Pere Roig, carnisser o Josep Olivella, mestre paleta.

La proliferació d’ateneus seguiria a Sants, Hostafrancs i la Bordeta fins a la guerra civil. Unes dècades més endavant l’ateneisme santsenca arribarà a una de les seves fites quan als anys 30 del segle XX, els socis de l’Agrupació excursionista Sempre Avant farien un pas més creant l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat que va establir la seva seu a la cantonada del carrer de Riego amb la carretera de Sants, i que va ser iniciadora de multitud d’iniciatives, socials, culturals i esportives al barri. Els projectes van ser molts i lligats a ideologies i lluites diverses. Sense deixar els anys trenta hem de destacar com el feminisme també va ser present a Sants amb Mujeres Libres, una entitat que, conjuntament amb el Ateneo Libertario de Sants crearia una biblioteca popular al número 45 de la carretera de Sants. 

Enfront als abusos que queden a l’empara del mercat als barris es comencen a crear cooperatives de consum. Inicialment grups d’amics i coneguts que s’uneixen per aconseguir preus més justos pels productes de primera necessitat, com les verdures, les llegums, la carn, la fruita o el vi, però que ben aviat esdevindran projectes col·lectius molt més ambiciosos. S’impulsen escoles i espais de cultura lligats a les cooperatives, serveis mèdics per a les persones associades i caixes de resistència sense les quals no es podria entendre l’enorme resiliència de les classes treballadores a les llarguissimes i duríssimes vagues que aniran millorant les seves condicions de vida i treball al llarg. Moltes de les cooperatives fins i tot arribaran a encunyar moneda pròpia que servirà per a les compres de les persones associades.

Només els noms de moltes d’aquestes cooperatives que s’impulsaran als barris ja ens deixen clara aquesta voluntat de transformació social: la Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX o l’Empar Obrer, entre moltes d’altres. També es començaran a organitzar cooperatives de producció on els treballadors s’organitzaran de forma horitzontal. Entre les més conegudes la Redemptora, una bòbila o la Societat Cooperativa Agrupació Vidriera, però n’hi van haver en molts sectors productius, com una cooperativa de cadiraires, una de fabricació de baules, una de cartrons, una de xocolata i fins i tot un farmàcia cooperativa.  

També s’obren els cafes on les tertúlies, fins llavors reservades als ambients elitistes, es fan populars. A l’Ateneu de Sants, convertit en el Foment Republicà de Sants, funcionarà el Cafè de la Perla Brasilenya. També són els anys dels Cors Clavé, que es multipliquen pel territori. A la Bordeta l’any 1878 un grup de treballadors del cànem creen la Societat Coral La Floresta. També són els anys on arrenca l’esport popular, on el principal objectiu no és competir o fer exhibició, sinó fer salut i crear llaços fraternals. Volen crear homes i dones nous i ho volen fer en tots els àmbits.

L’educació també és un dels àmbits on està tot per fer. Sota una pancarta on hi diu “El poble té dret a la cultura, vetllem per l’educació dels nostres fills” unes 2000 persones, agrupades per moltes de les associacions, entitats i cooperatives santsenques, es manifestaran fins a la plaça de Sant Jaume reclamant la construcció d’escoles a Sants. Tot i que l’any 1918 s’aprovà la construcció de l’escola Lluís Vives, aquesta no es va fer efectiva fins més d’una dècada endavant, amb l’arribada de la Segona República. Però les escoles públiques no foren els únics projectes als barris obrers, des dels ambients llibertaris també es van impulsar escoles racionalistes, com l’escola Luz, impulsada pel mestre Joan Roigé

Però no només s’està construint una ciutat nova feta d’edificis i entitats obreres. Les mentalitats es transformen fins a tal punt que, front a les llengües que han esdevingut eines del colonialisme, s’alça una llengua franca que vol servir d’unió per a tots els pobles sense que ningú perdi la seva, l’esperanto. Als ateneus i a les cooperatives es s’estudia la llengua i fins i tot s’organitzen congresos internacionals.

El sorgiment d’aquesta ciutat paral·lela, popular i autogestionada pels seus veïns i veïnes arribarà al seu màxim exponent amb la revolució social del juliol de 1936, quan els treballadors es faran amb el control del mitjans de producció i les fàbriques i els negocis siguin col·lectivitzats. Una experiència única al món que va posar en entredit a la vegada tant les tesis del capitalisme com les del comunisme estalinista i que, per tant, va ser atacada pels dos corrents.

La victòria del feixisme, que es va produir gràcies al suport feixista i capitalista internacional i a que les potències “democràtiques” europees van mirar cap a un altre costat va esborrar fins a la mínima resta d’aquesta ciutat popular que obrers i obreres van alçar als barris de la ciutat de Barcelona, però com resa la frase que en els darrers anys ha esdevingut en icona del graffiti reivindicatiu: Volgueren enterrar-nos però no sabien que érem llavor. I així, poc a poc i des de fa anys, la ciutat popular es va alçant de nou. 

Mural de Roc Blackblock a Can Batlló
Mural de Roc Blackblock a Can Batlló

Per saber-ne més:

CHRIS EALHAM. Chris. La lucha por Barcelona: clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Editorial.

DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010.

GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil,  n 1 Riera de Magòria, 2012.

Buxaweb: El moviment obrer espanyol i català (1840-1931)

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: