Batec (o quan no n’hi ha) [Mil cares]

Segona entrega de la secció de feminisme a càrrec de la Joana Badia, advocada i militant feminista del barri de Sants

Els darrers anys de la meva vida han estat marcats per la maternitat. Suposo que, com totes les persones acostumades a la lluita social, busco aprofitar les coses que em van passant per fer-ne el meu motiu d’activisme, militància o reivindicació, digueu-ni com vulgueu. I jo, d’això de gestar, criar i educar, que ocupa tot el temps que abans tenia per altres coses, n’he volgut fer la meva trinxera. Per això, la relació amb d’altres mares que es troben en una situació similar a la meva ha estat vital per allò que se’n diu “la sororitat”. Compartir batalles per la lactància, per la recuperació del sòl pèlvic o per una educació pública i de qualitat dels infants,  ha estat reconfortant. Però si he de dir quina ha estat, i és encara, la lluita que més m’ha marcat, és la de totes aquelles mares i famílies que hem passat una experiència de pèrdua d’un nadó durant l’embaràs o poc després del part, en allò que, per donar-li un nom que sovint sembla massa extret d’una enciclopèdia s’ha anomenat “dol gestacional i perinatal”.

 

Per què parlo d’això en una secció en que em demanen que escrigui sobre feminisme? Doncs perquè malauradament, la pèrdua d’una criatura volguda i esperada continua sent a dia d’avui una “cosa de dones” i, com a tal, sovint és objecte de menystenint per part de la societat i deixadesa per part de les institucions. En els darrers anys s’ha posat en l’agenda feminista una forma de violència masclista que s’ha anomenat violència institucional, aquest concepte vol visibilitzar totes aquelles situacions en que les dones es veuen afectades per un sistema institucional i burocràtic completament androcèntric (Visió del món i de la cultura centrada en el punt de vista masculí, segons el DIEC) que en menysprea el patiment i, sovint, ens infantilitza negant-nos la capacitat de decidir com a ciutadanes plenes i actives.

 

Així, mentre el feminisme s’ha preocupat durant anys de reivindicar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs (que, per suposat, hauria de ser sempre universal, gratuït i públic), poc se n’ha parlat dels processos que han de viure les dones que, tot i voler ser mares, perden a la seva criatura en un moment concret de la gestació o poc després d’haver nascut. Poc se’n parla dels despatxos freds d’hospital on es dóna la notícia, dels quiròfans, dels passadissos on esperes sabent que estàs embarassada i, de sobte, deixaràs d’estar-ho. Dels professionals sanitaris que, lluny d’empatitzar amb la situació, aborden la qüestió com un tema purament mèdic: “no havia de ser”, “la natura és molt sàvia”, “aquestes coses passen”, “no es veu batec”… i tot un seguit de frases que mai esperaves sentir en aquella desitjada ecografia.

 

El feminisme també és, o hauria de ser, la lluita per fer més digne cadascun dels moments vitals de les persones i, per tant, si diem que cal posar la vida i les cures al centre, cal trencar tabús i avançar cap a una societat més conscient de tots els processos de la vida, és de mínims.

 

Podeu consultar aquí la primera entrega de la secció “Mil cares”

 


Batec (o quan no n’hi ha) [Mil cares] was first posted on desembre 2, 2020 at 8:02 am.
©2018 “Sants Viu“. Use of this feed is for personal non-commercial use only. If you are not reading this article in your feed reader, then the site is guilty of copyright infringement. Please contact me at xqueralt@gmail.com

Pots llegir la notícia original a //www.santsviu.cat