De Llemotges a Hostfrancs

És l’any 1765 i ens trobem a un petit municipi de la provincia del Llemosí, a Sent Iriès. En aquest poble que dista 122 quilòmetres dels nostres barris està a punt de produir-se un fet que iniciarà un efecte en cadena que, en unes quantes dècades, acabarà modificant un paisatge que ens es molt proper en l’espai però que a dia d’avui ens seria impossible de reconèixer. 

El fet és la troballa que farà Darnet Turgot d’un jaciment de caolinita, una argila refractària de color blanc i l’espai que aquesta descoberta, aparentment llunyana, acabarà modificant és el que queda a banda i banda del camí ral, a tocar del turó de la Vinyeta, un terreny que no fa molts anys ha sigut devastat per les botes dels soldats borbònics que, aquarterats, possaven setge a la ciutat de Barcelona. Un espai que anys enrere va veure aixecar-se els dos primers molins de la ciutat i també unes de les forques de Barcelona, la mateixa terra on al llarg de molts anys les ombres van dibuixar els peus d’alguns malaurats balancejant-se, sovint durant més de vint anys.

La descoberta d’un jaciment de caolí va revolucionar les indústries terrissaires de Llemotges, ja que aquesta argila és un dels components fonamentals per poder fabricar porcellana. Aquest producte d’origen asiàtic que, portat per les Companyies d’Indies a partir del segle XVI va fer furor a Europa, va portar de corcoll als terrissaires europeus, que van intentar replicar el procés de producció, sense gaire èxit, fins que el químic i alquimista alemany Johann Bòttger en va trobar la fórmula l’any 1707. Aviat les manufactures de porcellana es van estendre per tot el continent, situant-se la primera de l’estat a l’Alcora, a la comarca de l’Alcalatén.

El fet que hi hagués ja un industria terrissaire important a la ciutat occitana, sumat a la descoberta d’un jaciment de caolí tant proper a Llemotges va portar al desenvolupament d’una important industria dedicada a la producció de la porcellana. L’any 1771, a la fàbrica que dirigien Grellet, Masier i Fournérat, van aconseguir les primeres proves de porcellana dura. L’èxit va ser l’inici d’una llarga tradició llemosina de treball en la porcellana. Tres anys més tard el comte d’Artois comprava la fàbrica i el 1784 el mateix Lluís XVI l’adquiria per convertirla en una sucursal de la fàbrica de Sèvres

Amb el pas dels anys aquests coneixements es van anar estenent, convertint-se Llemotges en un dels referents de producció de porcellana. Per aquest motiu, no és d’estranyar que molts llemosins, amb tots els coneixements adquirits a les factories de la seva ciutat d’origen, intentessin arrencar aventures empresarials més enllà de les fronteres de l’hexàgon. 

Sants, un petit poble als afores de Barcelona, ben comunicat pel camí ral, i on s’havien anat instal·lant prats d’indianes, s’estava convertint en un indret interessant per als industrials químics ja que el desenvolupament del tèxtil, i molt especialment, els processos del tint i dels acabats requeria productes com l’àcid sulfúric. D’aquesta manera diversos químics d’origen occità, vinculats a la universitat de Montpeller, havien començat a establir-se al poble.

Aquest havia sigut el cas de François Cros i Dupuy, qui amb la seva familia, s’havia establert al poble l’any 1817 per produir àcid sulfúric amb el seu soci Marius Barthelemy. I també va ser el cas de Bartomeu Pons, un migrant probablement també vinculat a la mateixa universitat, que l’any 1845 va establir una fàbrica química especialitzada en el crémor tàrtar al carrer d’Alpens. També en l’àmbit de la química s’havia instal·lat a Sants l’industrial Lluís Bonnefoy, probablement també d’origen occità, que va establir una fàbrica de perfums tocant a la riera d’Escuder, per sota del que avui en dia és l’avinguda de Madrid. De manera que hi havia a Sants una petita però influent colònia de parla francòfona.

Aviat aquesta petita colònia es veuria ampliada amb l’arribada d’un nou emprenedor, un home anomenat Drapeyron. Procedent de Llemotges, amb tots els coneixements adquirits allà en l’àmbit del treball de la Porcellana, s’establia a Hostafrancs l’any 1846, un terreny que s’havia desvinculat de Sants feia pocs anys. Drapeyron va arribar a una Barcelona, on per aquells anys era cònsol Ferdinand de Lesseps, amb la seva família, entre els quals el seu fill Ludovic, un infant que en aquell moment només tenia 7 anys. 

Sants i Hostafrancs, com en el seu moment ja ho havia passat a Llemotges, eren uns territoris amb tradició en el treball de la terrissa, on es van poder trobar diverses bòbiles. Segons sembla l’explotació del propi terreny havia sigut un factor important en el desenvolupament d’aquests negocis. Així des de l’any 1793 ja s’havia establert a Sants la família Batllori. Unes dècades més endavant també es va establir a Sants un negoci terrissaire especialitzat en les necessitats de la indústria, com els maons refractaris que resistissin les altes temperatures dels forns i les xemeneies, que van començar a produir a meitats del segle XIX  Joan Molas i Francesc Castanys i Masoliver. De fet la importància del treball de la terrissa va arribar a ser tant important a Hostafrancs que l’any 1851 ocuparia al 30% dels 2.150 habitants del barri en un total de 13 indústries diferents.

Drapeyron pare, per primer cop a Catalunya, va començar a produir porcellana a la fàbrica d’Hostafrancs. Pel que fa al seu fill, Ludovic, quan va tenir l’edat suficient va ser enviat de nou a Llemotges a formar-se. I va començar una carrera de fons que el va convertir en un important intel·lectual. Es va llicenciar en lletres i posteriorment en història i geografia, doctorant-se posteriorment amb una tesi sobre l’emperador Heracli. En paral·lel al seu treball com a professor Ludovic Drapeyron va impulsar dues iniciatives que convertirien en una personalitat important en el seu àmbit: la creació de la Société de Topographie, l’any 1876 i la publicació de la Revue de géographie l’any 1877

Ludovic Drapeyron
Fons:
 Gallica, Bibliothèque nationale de France.  P. Antony1889

La fàbrica d’Hostafrancs va seguir funcionant fins que l’any 1854, a mans de Josep Valls, va ser convertida en la La Porcellana SA. A l’inici de la dècada del 1860 La Porcellana ja produia peces necessàries per a la industria, però en aquells mateixos anys arrencaven dues noves empreses de porcellana, La Nova Porcellana a Sant Andreu del Palomar i La Porcellana Sarrianenca, una competència que va complicar la situació de la fàbrica d’Hostafrancs. Així l’any 1865 la societat, finalment, es va dissoldre, començant un llarg període de liquidació, tant de la fàbrica com dels estocs. 

Gravat de la fàbrica la Porcellana, aparegut a La Il·lustració Catalana el 30/08/1880
AHCB

Molts anys després, quan el seu pare ja era mort, Ludovic va tornar a una Barcelona que s’havia transformat enormement i es preparava per l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, cartejant-se amb el llavors alcalde Rius i Taulet. En aquestes missives queda clar que Drapeyron pare ja havia mort i que la fàbrica no seguia en mans de la família, però que seguia funcionant, com deia Ludovic a la seva carta:  y que después de nosotros ha tomado tan feliz impulso como lo he notado en mi último viage. La porcellana seguiria lligada a la història d’Hostafrancs fins al 1987.

Pots llegir la notícia original a la pàgina Memòria de Sants: