Joves en situació de carrer.

Quan la majoria d’edat esdevé un malson.

No hi ha dades sobre quants joves viuen al carrer, però la darrera Diagnosi de la XAPSLL (Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar) de Barcelona ens alertava d’un augment significatiu xifrat en un 17,9% del total de la població sense llar a la ciutat. Aquesta dada segueix creixent i el perfil dels joves sense llar aquí està molt vinculat als menors estrangers no acompanyats que, al ser majors d’edat, queden fora del sistema de protecció. La població de joves sense llar a la ciutat és de 350 a 400 aproximadament i entre ells destaca el perfil de migrant i extutelat. Podem dir doncs que els joves tutelats per l’administració són especialment vulnerables al sensellarisme.

Quan parlem de menors estrangers sols o no acompanyats, a molts ens ve al cap les sigles MENA, un acrònim d’actualitat en els darrers anys arran dels darrers processos migratoris que hem viscut en alguns pobles o viles i especialment a les grans ciutats de Catalunya. De ben segur, tornarem a viure aquests mateixos processos en el moment que l’actual crisi sòcio-sanitaria ens permeti a tornar a recuperar certa normalitat.

El terme “mena” deshumanitza i, per desgràcia, cada cop és més freqüent a discursos polítics i públics, així com als mitjans d’informació. Tots tenim presents el rèdit que algunes formacions polítiques en van voler treure. Acostuma a fer-se un ús despectiu que vol mostrar als joves com menors estrangers que són delinqüents i que haurien de tornar al seu país. Tractar-los com a “menas”, invisibilitza el fet que estem parlant de nens i adolescents que han arribat al nostre país sense les seves famílies i que es troben en una situació de gran fragilitat.

En aquest article vull parlar d’aquest nou fenomen que hi ha qui s’atreveix a qualificar de nou sensellarisme. Es tracta de joves, majoritàriament nois i provinents del Marroc i en menor mesura del Magreb i altres zones de l’Àfrica subsahariana, però també de joves autòctons que, en fer els 18 anys, el sistema de protecció els abandona a la seva sort i en molts casos, quan ni administració ni entitats del tercer sector social ni la xarxa relacional pot donar resposta, esdevenen persones en situació de carrer.

Per contextualitzar, hem de saber que els ex-menors migrants no acompanyats, són aquells que en el seu dia van arribar al territori espanyol sent menors d’edat i van estar tutelats per l’administració pública, però que al cap del temps han complert divuit anys i han quedat fora de la protecció que els hi proporcionava la seva condició de menor.

El sistema de protecció a la infància cobreix les necessitats bàsiques de la població menor acollida fins als 18 anys. La Constitució Espanyola estableix a l’article 39.4 que “els nens gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets”.

La normativa internacional més important és la Convenció Internacional sobre els Drets del Nen de 1989, on s’estableix que en qualsevol cas, la consideració primordial a la qual s’atendrà serà l’interès superior del menor i gaudirà d’una sèrie de drets, entre ells el de ser protegit enfront a situacions de desamparament, no realizant cap discriminació, sigui quina sigui la seva condició. Aquest principi es recull a la normativa estatal i autonòmica. 

La legislació d’estrangeria  també protegeix als menors no acompanyats. A l’article 35 s’estableix que quan es detecta a una menor no acompanyat, se’l posarà a disposició dels serveis competents de protecció de menors de la Comunitat Autònoma en la qual es trobi, reconeixent-li els seus drets com a menor.

Els joves han de fer front a un moment vital complex, la transició de la infància a l’edat adulta. El problema rau en el moment que són majors d’edat. Automàticament adquireixen plena capacitat jurídica i les administracions disminueixen exponencialment els seus recursos. Així, de la nit al dia, la seva realitat canvia per complet, passant d’una situació de protecció legal plena, a una situació de vulnerabilitat social, institucional i legal que dificulta la seva integració a la societat de destí. Un procés de desinstitucionalització mal resolt, tal com passa amb la sortida d’altres equipaments públics, com la presó o l’hospital.

Actualment, el mapa de recursos pels joves ex-tutelats és ben reduït, manquen recursos especialitzats i a la pràctica són els mateixos recursos que els de les persones sense llar. Amb tot, el problema segueix sent estructural i la responsabilitat del sistema. Tot i l’esforç de moltes entitats del tercer sector, no es dóna l’abast i l’emancipació és massa lluny. L’estructura actual no dóna resposta a aquests joves ex-tutelats sense llar i no evita el carrer a la seva majoria d’edat. 

Parlem d’un nou sensellarisme provocat per la carrera d’obstacles a la que es veuen immersos molts joves amb un objectiu bàsic, com és el de regularitzar la seva situació, massa sovint impossible d’assolir. Tot i tenir més expectatives d’inserció per la seva edat, no només no poden somiar amb un futur digne, sinó que estan lluny de la línia de sortida des del moment que es troben sense documentació, ni permís de treball i que inclús quan aquesta documentació hi és, no es pot sostenir ni renovar perquè els darrers decrets llei ho impedeixen sense un contracte de treball mínim d’un any i a jornada complerta.

Parteixen d’una situació de desavantatge que s’evidencia també en el desconeixement i idealització de la realitat del país d’acollida, perquè no tenen unes expectatives clares o en la forta pressió familiar amb la qual arriben i conviuen, que es converteix en frustració perquè no veuen assolida la seva meta. Una frustració que s’accentua amb el pas del temps i no veure la sortida i que sovint implica greus riscos, tant a escala emocional, com de salut mental. 

Aquest obscur escenari dificulta la seva condició de ciutadans i ciutadanes de ple dret, minoritzant els drets i maximitzant els deures, abocant-los a l’economia submergida i a la supervivència al marge de la llei, com una mena de càstig encobert de l’administració per la seva condició de persona marginada i il·legal, quan tots sabem que la persona mai és il·legal, en tot cas ho són les seves accions. 

No hauríem d’acceptar l’existència de joves en situació de carrer ni tan sols dependents d’ajudes, sinó amb drets com a persones que han exercit el dret a migrar i que tenen el dret a l’emancipació i a la formació per poder ser un valor afegit a la societat que els acull, perquè puguin desenvolupar els seus projectes de futur, els seus talents, els seus somnis i les seves esperances.

Malauradament, aquests joves només esdevenen un problema greu que entra a l’agenda política quan els veiem dormint a les comissaries o la fiscalia, com va succeir entre el 2017 i el 2019. És quan més evident es fa la situació de saturació, col·lapse i fallida del sistema i quan comencen a ser visibles als carrers. 

Als joves sense llar se’ls detecta aviat, després de no més de 15 dies o un mes al carrer, de manera que es pot considerar fins i tot un entrebanc en el seu trajecte, entrebanc amb que en molts casos van conviure i es van trobar en iniciar el seu procés migratori. No es tracta doncs d’una situació cronificada i cal, per tant, més prevenció i una mirada llarga per poder canviar el relat i revertir la situació en que es troben ara.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: