“La dinámica de la revuelta” d’Éric Hazan

Acampamos sobre esas derrotas y no
podemos renunciar a ninguna de ellas,
pues de cada una de ellas obtenemos una
parte de nuestra fuerza y nuestra lucidez

Rosa Luxemburg escrit a“Die Rote Fahne”

Éric Hazan (París 1936) és fill de mare palestina i pare egipci. Cirurgià de professió va estar al Líban en plena guerra civil fent de metge. Va col·laborar amb el FLN algerí i des del 1975 forma part de diferents iniciatives de solidaritat amb la causa palestina. Durant catorze anys va estar al capdavant de l’editorial “Hazan”. Un cop deixa el projecte fundat pel seu pare, crea l’editorial La fabrique, un referent del pensament crític a França on, entre d’altres es publiquen treballs del Comité Invisible com per exemple La revolución que viene. Ha publicat diverses obres com L’Invention de Paris, il n’y a pas de pas perdus (2002), Chroniques de la guerre civile (2004), Changement de propriétaire. La guerre civile continue (2007).Viaje a la Palestina ocupada i París en tensión.

“La dinámica de la revuelta” es publica per primera vegada en francès l’any 2015. Un any caracteritzat per la crisi dels refugiats, la guerra de Síria, la lluita contra el DAESH de les YPJ i YPG, l’arribada al poder de Syriza al Parlament grec, la irrupció amb força de Podemos al parlament de l’Estat Espanyol, els atemptats de Charlie Evdó o la presentació de Donald Trump com a candidat a president dels Estats Units.

L’edició de Virus en castellà veu la llum l’octubre del 2019, el context no varia en excés; un final d’any protagonitzat per més de dues setmanes de protestes arran de les sentències del Procés arreu de Catalunya, la crisi dels refugiats segueix, a Espanya guanya les eleccions la coalició PSOE-Podemos que es presenta com el canvi esperat, l’increment de Vox i l’augment de l’ultradreta a gairebé tots els continents. L’auge de les protestes contra el canvi climàtic, la revolució Nord-est de Síria i l’actual crisi sanitària com a resultat de les polítiques anti austeritat aplicades pel govern espanyol fruit de la crisi del 2008. No és poca cosa per uns moviments antagonistes sovint massa fragmentats per poder fer front a la complexitat de la realitat.

En aquest context ens arriba a les mans “La dinàmica de la revuelta”. Un llibre esperançador escrit amb una mirada revolucionària de les insurreccions. Aquesta perspectiva revolucionària tan escassa i tan necessària ens aporta llum, trencant mites i desxifrant les trampes que amaga la història oficial sobre tots aquells esdeveniments que han suposat i encara suposen una amenaça per l’ordre establert. Aquesta obra és un crit a recordar i conèixer la història revolucionària, i ens ensenya com només a través del seu coneixement podem desenvolupar les eines per teixir des del carrer i la quotidianitat, espais on realment es fa la política, de forma autònoma, sense partits ni sindicats, sense cap grupuscle que ens hagi de dir com ens hem d’organitzar.

A l’inici del llibre, se’ns posa en situació. S’explica com hem arribat fins aquí i es justifica la necessitat del llibre. En un moment en què aparentment cap canvi és possible, que tant la ideologia hegemònica com els moviments antagonistes sembla que hagin acceptat viure en un món lamentable. El seu treball busca donar esperança retornant a la consciència revolucionària sense mitificar ni idealitzar, al contrari, és conscient de què la història de les revolucionàries és la història dels fracassos i les frustracions, però tot i així la segueix reivindicant.

Aquest llibre tracta sobre els orígens de la revolta. A través de la història comparada entre diferents moments insurreccionals, l’autor ens explica les similituds de les insurreccions en diferents moments històrics. Exposa de forma argumentada que l’impuls de les revoltes s’origina del cansament de l’estat de les coses, esclata en forma de ràbia col·lectiva caracteritzada per ser heterogènia i dóna fruit a l’autonomia dels moviments de base. Desmenteix la idea tan arrelada del vanguardisme en els primers moments de les revoltes i les insurreccions. De fet exposa que és en aquests primers moments, en aquesta diversitat on la majoria dels membres que hi formen part inicien aquí el seu procés de politització i conscienciació. En la pràctica i la construcció del comú és on es fa la política i no al revés.

Fa una crítica a la vanguardia, la correlació de forces i al parlamentarisme, com a mecanismes que han servit per legitimar noves formes de poder i sufocar els primers moments feliços de comunitat, i per establir noves formes de govern ara sí, dirigits per grupuscles polítics que han esperat el moment idoni per intervenir, dirigir i establir el seu programa polític.

El llibre finalitza amb un cop de puny a la democràcia, reivindicant el nostre passat i fugint del final tràgic a què la història oficial ens relega. Exposa la democràcia com a element dissuasori on suposadament tothom podrà viure feliç però a l’hora és en el seu nom en el qual s’alçaran les armes contra tot aquell que qüestioni o ataqui l’ordre establert.

Un llibre que val la pena llegir per recordar l’essència de la revolució i comprendre quins han sigut els errors, les trampes en què han caigut els processos revolucionaris però també els moments esperançadors. Com diu l’autor “Lo que muestra la historia revolucionaria es que los momentos más felices son aquellos en los que el poder pierde toda forma decible […]. El deber de los revolucionarios es mantener la diseminación de ese momento insurreccional inicial, luchar contra toda forma de hegemonía que pudiera insinuarse en las filas vencedoras”. Una lectura que ens dona pistes per saber contra què lluitar i com seguir avançant.

Pots llegir la notícia original a la pàgina web de La Burxa: