Kant i la realitat [L’oracle]

La cita mensual de Santsviu amb la Filosofia passa per Kant de la ma d’en Joan Sebastià Colomer que és de candent actualitat. Sobre com els principis i les seves traïcions son el motor i el fre de la història a parts iguals. El rei no ha estat decapitat, només pintat i esborrat. La propietat no ha estat socialitzada, sinó protegida pel poder.

Només faltaven cinc anys per la presa de la Bastilla quan a la llunyana Königsberg (avui en dia Kaliningrad, Rússia), l’any 1784 Immanuel Kant va concebre “Què és la il·lustració?”, un assaig curt i referencial que va fer època. Kant volia alliberar l’home de la “incapacitat de servir-se de la seva intel·ligència sense l’ajut d’altri”. Com que per Kant la vida es desenvolupava principalment en el regne de les idees, aquesta submissió era sobretot religiosa, és a dir, submissió als dictats de les autoritats religioses. Que aquesta només fos l’expressió ideològica d’unes altres opressions molt més oneroses no se li va acudir perquè mai no havia llegit Marx, fet molt lògic si tenim present que Marx encara no havia nascut.

Diu la llegenda que determinat rellotge de Königsberg es posava en hora quan Kant creuava la plaça. Probablement perquè Kant no sortia gaire de casa, el devia sorprendre que el populatxo francès considerés -sense necessitat de llegir Marx- que, més enllà de poder pensar el que hom volgués, calia també empresonar el rei, tallar els caps d’uns quants nobles i expropiar unes quantes hisendes. “Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer” (Vicent Andrés Estellés, “Els amants”).

Evidentment no era això el que Kant entenia per il·lustració, car com a bon intel·lectual burgès esperava una transició ordenada en que les vides i les propietats no fossin violades. Però no s’hauria d’haver sorprès. Com deia Trotski a la “Història de la revolució russa”, si les oligarquies haguessin ofert una millor educació a les classes populars, aquestes s’expressarien d’una manera menys descordada. I la història d’Alemanya havia donat a Kant una experiència que, savi com era, va ignorar. Ja la reforma protestant a Alemanya s’havia manifestat al segle XVI en una forma molt diferent de les especulacions teològiques de Luter: guerra antisenyorial, protosocialisme, impugnació de la propietat… Però Kant s’havia format en una cultura segons la qual Martí Luter va penjar 95 tesis a la porta de l’església i el convenciment col·lectiu va fer la resta. Ell pensava que “per a aquesta il·lustració només cal una cosa: llibertat. I la més innocent d’entre totes les que porten aquest nom, és a dir: llibertat de fer ús públic de la raó íntegrament”. Els camperols alemanys del segle XVI, com els francesos del segle XVIII, van trobar que a més de la raó volien disposar del producte del treball, de la propietat i altres coses del seu interès però és molt probable que Kant no tingués un coneixement molt detallat d’aquests fets.

Encara avui dia la Revolució Francesa és una revolució sense heroi, i la burgesia fa tots els esforços per ignorar, quan no criminalitzar, Robespierre, que és qui mereixeria aquest títol. D’aquesta manera es pot fer amb la Revolució Francesa el mateix que Kant devia imaginar sobre la guerra camperola a Alemanya: que uns filòsofs molt liberals i il·lustrats havien topat amb la pedra filosofal dels drets de l’home de la mateixa manera que Luter es va topar amb les famoses tesis. I que des de llavors aquestes idees s’han imposat per l’esplendor de llur pròpia evidència.

Que immediatament la burgesia francesa retrocedís horroritzada davant el perillós artefacte igualitarista que s’havia dedicat a fomentar és la causa de l’oblit de Robespierre i de dos segles de lluita de classes en que el sufragi universal s’ha anat imposant malgrat la burgesia liberal i gràcies a la mateixa xusma descordada que va adorar Robespierre.

Roda el món i torna al Born, quan aquesta burgesia ja havia saquejat suficientment les propietats dels feudals i de la pròpia Església, es va posar a desmuntar pedra per pedra tot allò que pogués empoderar les masses proletàries que encara no sabien que n’eren. I vam acabar al lloc d’on havíem sortit, amb un bonic Concordat signat per Napoleó amb l’Església que reconeixia el catolicisme com la religió majoritària dels francesos i les franceses. Ni tan sols la màfia ideològica que Kant volia veure escombrada va arribar a ser derrotada per una revolució traïcionada com totes.

Repesqueu els darrers articles de l’oracle clicant a:

Apologia de Bukharin
La tercera M

 


Kant i la realitat [L’oracle] was first posted on febrer 12, 2021 at 7:43 am.
©2018 “Sants Viu“. Use of this feed is for personal non-commercial use only. If you are not reading this article in your feed reader, then the site is guilty of copyright infringement. Please contact me at xqueralt@gmail.com

Pots llegir la notícia original a //www.santsviu.cat